Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La monja d’Aguiró”. En una casa molt forta d’Astell, “hi vivia la mare, l’hereu i algunes germanes solteres.

L’hereu, aquell matí i, com feia cada dia, es llevà ben aviat i es posà mans a la feina” (p. 619) i eixe matí arribaren “fins al poble dues monges (…) intentant captar vocacions de les joves dels pobles, perquè aquestes entressin al noviciat” (p. 619). Com veiem, es fa esment a un home (l’hereu) i a moltes dones.

Un poc després, podem llegir que, “en arribar, en aquesta casa, va obrir-les una de les noies solteres” (p. 619) i que la proposta de les monges no desagradà a la jove, ni, en acabant, a la mestressa. Per això, “Van parlar i van arribar a un acord. L’únic que feia falta era comunicar-ho a l’hereu, quan aquest vingués a dinar, però, amb la seguretat -digué la mare-, que no hi posaria cap entrebanc; però, com era l’hereu, volia comunicar-li” (p. 619). Per consegüent, la mestressa (la senyora ama valenciana, equivalent a la madona mallorquina) és qui té la darrera paraula i, fins i tot, tria comentar-ho amb el fill gran.

“En arribar el noi, la mare el posà al corrent del que havia succeït aquell matí i que la seva germana aniria al convent. El noi contestà que, per ell, no hi havia cap problema, sempre que ella volgués anar-hi” (p. 619). O siga, que hi ha una educació matriarcal: la mare pren una decisió i reporta els fills (en aquest cas, l’hereu) abans que la filla entre en el convent. En eixa línia, el fill aprova la decisió de la germana.

En acabant, hi ha una part d’humor, en què, de nou, captem l’educació matriarcalista:

“-Ella hi vol anar i l’únic que li haurem de donar és un matalàs i fer-li el dot. Et sembla bé?- féu la mare.

-Totalment d’acord -féu l’hereu-, però amb una condició, i és que, si no té família, el dot torni a casa” (p. 619).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “L’hereu”, en la mateixa obra. Com diu el narrador, és verídic. Conta que, en una casa d’Astell, la mare quedà vídua, “com a cap visible, juntament amb el fill i la jove. Passats uns dies del trist esdeveniment, el noi va dir a la mare que, potser, seria bo que el fes amo de tot (ja que la propietària era la vídua), amb la qual cosa la jove estaria més contenta (…). La dona, que era molt bona persona, contestà al fill que, si creia que això seria el millor, per ella, no hi hauria problema.

Pocs dies després, de bon matí, mare i fill emprenien (…) per anar a cal notari, la mare anava muntada damunt un gros ruc que tenien a la casa i el fill el menava” (p. 621).

Com captem en aquests passatges, la dona porta els pantalons, el fill consulta la mare (qui és la màxima autoritat de la casa), és ella qui té la darrera paraula i, a més, ho fa molt oberta als fills. Fins i tot, quan fan via cap a la notaria, ella està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.