Una rondalla en què es reflecteixen trets matriarcals, i que figura en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “El coll de la Mora”. “Hi havia una família que vivia a la Serreta i, com tota casa d’aquells temps, es dedicava a treballar la terra i a tenir animals.
Diuen que sempre havien viscut tranquils i bé” (p. 336), fins que, un dia, “la dona va anar a recollir les dues vaques que pasturaven perquè ja arribava el capvespre” (p. 336), va sentir unes fresses estranyes i ho comenta al marit, qui li respon que això eren invencions.
En relació amb aquestes línies, direm que, malgrat que, sovint, s’ha ensenyat (i s’ha escrit) que, per exemple, en l’Edat Mitjana (segles V-XV), la gent treballava molt i no hi havia temps per a festes, la realitat ens diu que ocupaven una quantitat alta del calendari (com ara, abans del segle X), com ja exposàrem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra. Àdhuc, més que arran de l’entrada del capitalisme, del segle XVIII ençà. Podríem veure-hi un intent de santificació del capitalisme, tractant de demonitzar lo que no es sap (o, pitjor encara, lo que es sap i es pretén que no es conega) i, per descomptat, d’ocultar-ho en la instrucció i a través dels mitjans de comunicació social. El relat toca els peus en terra.
Tot seguit, llegim que, “Al cap d’uns dies, aquella mateixa dona i una veïna van anar a mercat (…) i, en passar pel mateix Coll, els va aparèixer una volada immensa d’ocells negres” (p. 336). De nou, figura el color negre (el que resulta de la combinació dels altres i, igualment, l’associat a la dona, a lo femení, a la foscor…), com el negatiu, quan, justament, és u dels que té a veure amb el matriarcalisme.
En tornar a casa, ho comenta al marit, qui, com també farà més avant, no s’ho creu. Passa que un dia, ell se’n va a mercat. Direm que, a diferència d’ella (qui fa una tasca cap a la nit), ell s’hi mena a l’eixida del sol: “quan començava a trencar el dia, en arribar al Coll de la Mora, va sentir unes petjades al seu darrere” (p. 336). I, ves per on, era un esquelet. En el detall nit/dia, es plasma, simbòlicament i respectiva, lo femení i lo masculí.
En un passatge posterior, el marit, quan pogué bellugar les cames, “retornà a casa” (p. 336), de la mateixa manera que, en un cas semblant, un fill ho faria cap a la mare (qui el conhortaria i li faria costat). “Quan hi arribà, ho contà a la seva dona, tot dient-li: ‘Rosa, ara sí que veig que tenies raó. Mai més portarem les vaques a pasturar allí’” (p. 336). Així, copsem un paper molt important i molt en nexe amb la cultura matriarcal: la dona que aconsella. En aquest sentit, el dia que plasmí aquestes paraules, el 21 de juny del 2023, havia comentat amb ma mare una sentència que, segons ella, deia el pare d’una tia meua (i que aquest home l’hauria apresa de l’avi matern de ma mare): “Ves a espai amb eixe que, si no, te la fotrà”.
Ara bé, un poc després, mor el marit i, a més, podem llegir que, quan passaven pel mateix lloc, sentien també, “a cops, el dringar dels picarols. Per això, (…) si era fosc, (…) mai passaven pel Coll de la Mora” (p. 336). Afegirem que “picarols”, col·loquialment, són els collons (“tenir collons”) i, per tant, la valentia. I, a banda, són esquelles.
Per això, “Fos com fos, la gent ja no s’atreveix a passar per aquell lloc…” (p. 337) i, més encara, tenint present que, per l’esmentat Coll de la Mora, una bola de foc (una dona jove i forta) arribava fins a la carena (justament, en plena carena de la vida, del desenvolupament biològic que, en bona mida, perdurarà fins a ben entrada la vida, quan aplegarà la tardor). En altres paraules: podem deduir que la gent tenia molt de respecte (no amb el sentit d’obediència) a la dona i, per consegüent, ella podia fer la seua vida amb major llibertat.
Finalment, comentarem que l’esmentat coll, com que es deia “de la Mora”, fa que vinculem el seu color amb el d’una dona, tradicionalment, representada de color bru. I, per tant, novament, un color que empiula amb lo matriarcalista.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
