Una rondalla que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras i en què es reflecteixen molts trets matriarcals és “De Gafarmagala a Balaguer”. A mitjan relat, una imatge religiosa del Sant Crist passa de l’orient de la mar Mediterrània a Balaguer. Cap a l’any 1300, s’apareix “una nit al riu, pujant contra corrent, amb uns resplendents llums” (p. 298) i “s’aturà en una roca dintre del mateix riu” (p. 298). O siga, que l’home, valent (actua contra corrent), s’acosta a la dona (el riu, l’aigua) i a una pedra (detall que té a veure amb la terra i amb la fortalesa). Llavors, els habitants de Balaguer i la clerecia fan camí cap al riu, però el Sant Crist se’n va cap avall.
L’endemà, de nit (és a dir, en un moment vinculat amb lo femení), els habitants s’hi menen de nou i el troben junt amb la roca i, a més, la imatge fa via “riu avall, sense que ningú pogués agafar-la” (p. 298).
Per això, els pobladors posaren “el fet en coneixement de la comunitat de monges d’Almatà, tot demanant-los que, si aquella nit succeïa el mateix, sortissin les monges en processó, a veure si podien atansar-se a la creu.
I també, en arribar la nit i, per tercera consecutiva, aparegué en aigües del Segre la creu amb el Crist” (p. 298). I, de nou, la creu retornà riu avall (p. 298). Comentarem que Almatà forma part del terme de Balaguer.
Tot seguit, captem que “Fou aleshores que, del convent, sortí l’abadessa amb tota la congregació, amb els peus descalços i, amb gran compostura i senzillesa, baixaren fins a la vora del riu, a frec d’aigua i, llavors, una onada acostà la creu fins als braços de l’abadessa” (p. 299).
Comentarem que, des d’un primer moment, copsàrem en aquest passatge el fet que el fill s’atansa a la mare: el Sant Crist, a l’abadessa. Igualment, són les dones qui assoleixen l’objectiu.
A més, hi ha altres detalls matriarcals: “En vistes d’aquell prodigi, tota la població (…) van decidir que tant preuat tresor fos conduït i col·locat a l’església del convent. El posaren a la capella primera del costat esquerre de l’altar major” (p. 299). Per tant, no sols el fill està ben considerat, sinó que és acollit com a part de la comunitat (recordem que el terme “església”, procedent del grec, originàriament, significa “assemblea”), el posaran en la banda vinculada amb la dona i, al capdavall, en l’altar major.
Finalment, es plasma un altre tret matriarcal, el qual hem trobat en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, especialment, entre les que vivien, majoritàriament, del camp: la força. Així, el narrador diu “es veié aquí, de nou, un gran esdeveniment quan l’abadessa va poder dur la creu pesada com si d’una palla es tractés” (p. 299). En altres paraules, la seua fortalesa li permetia viure junt amb el fill i relacionar-se amb molta facilitat, àgilment i com a cap del convent. Adduirem que el 4 de juny del 2023 comentí als meus pares aquesta narració i, sobre l’abadessa i la creu, ma mare, a banda, considerava que hi havia un nexe entre la creu i “les preocupacions” (sic), detall que no havíem pensat, ni inclòs, anteriorment: per consegüent, la cap del convent estava més esperançada i fresca i, de rebot, la comunitat.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
