Un relat en què captem molts trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els pelegrins i el Sant Crist”. Així, encara que, primerament, apareixen detalls patriarcals, com ara, uns pelegrins i que s’acullen en la casa Blanca (color vinculat amb lo masculí), també es cert que una dona, la majordoma, “Escoltant amb l’orella a la porta, no se sentia res a l’interior” (p. 261), motiu pel qual “va anar a contar-ho al rector, que avisà l’alcalde. Aquest, després d’escoltar i no sentir res, va decidir d’entrar a l’interior de la casa” (p. 261). És a dir, que la dona, qui porta la nova, compta amb la fiabilitat de les dues màximes autoritats del poble: el capellà (la religiosa, la qual apareix en primer lloc) i el batle (la política). 

A més, “A poc a poc, s’havia anat congregant gent del poble davant la casa, car ja havia corregut la veu del cas i la curiositat es feia palesa en tots” (p. 261). Per tant, primer, fan camí; després, escolten (la dona); al capdavall, veuen (obrin la porta de la casa). I, igualment, es tracta d’un poble molt obert (la curiositat de què fa esment el narrador).

Finalment, encara que els pelegrins ja havien fet via, la imatge bella que troben en forma d’un Crist feu que el capellà suposàs “que els tres pelegrins eren enviats del cel” (p. 261) i, per consegüent, aquest detall representa una semblança amb la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud). Així, en aquest Poble amerindi, el déu Sol envia els raigs de llum i apleguen a la Mare Terra (Pachamama) i afavoreix la vida en la terra, similar al fet que, en el cristianisme, Jesús, amb la seua vinguda, s’adreça a la terra.

I, des d’aquell moment, cresqué la devoció cap al Sant Crist.

En la rondalla que ve a continuació, “La veracreu de Rosselló de Segrià”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, copsem molts detalls que empiulen amb lo matriarcal. “Ens diu la tradició que, un bon dia, quan ja fosquejava, un cavaller passà per aquesta contrada i (…) decidí entrar a Rosselló i demanar hostatge en alguna casa” (p. 261). Per tant, el passatge esdevé de nit (moment del dia associat a la dona i temps d’acollida com també ho simbolitza l’hivern).

A continuació, llegim que “Trobà una casa on li donaren acolliment i, no sols sopar i dormir, sinó un caliu gratificant d’amistat i hospitalitat, car el feren menjar amb ells a la taula” (p. 262), signes que enllacen amb la tradició catalana i amb el comunitarisme i, alhora, símbols d’obertura.

Una vegada acabà de sopar l’home, se’n va a donar menjar al seu cavall, “per, després, asseure’s a la vora del foc vivificador de la casa i fer la xerrada amb aquella bona gent que l’havien hostatjat” (p. 262), en què ell, entre altres coses, prenia part contant les belles històries del seu viatge.

L’endemà, de matí, quan els amos es lleven i criden el cavaller, “al lloc que ocupava el cavall, hi trobaren una veracreu” (p. 262), “l’agafaren i la pujaren a casa, on la guardaren en un primer moment però, després, en feren sabedor el rector, el qual, amb tot el poble, la traslladà a l’església, per a la seva veneració i devoció” (p. 262). Afegirem que, en aquestes línies, el paper de la creu té relació amb el de l’arbre i, així, amb el matriarcalisme, com podem veure en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr, quan vinculen la creu amb l’arbre de la vida (p. 78, nota 16).

Per això, finalment, llegim que “La veracreu conté un trosset de fusta que, segons la tradició, procedia de la creu de Jesucrist” (p. 262). O siga, que enllaçava amb la dona (la fusta) i amb Jesús (un personatge bíblic i matriarcal que naix en època de foscor, en l’hivern) i que, en aquest apartat, empiula amb l’inici de la primavera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.