Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La font Bordonera”. Cal dir que, des d’un principi, ja veiem el detall matriarcalista de la font, vinculat amb la dona, com ara, com a font de vida: “De la font Bordonera d’Organyà, es conta una bella llegenda que (…) diu que el comte de Sellent va tenir, del seu matrimoni, una bella filla, d’una formosor fora del normal” (p. 149), i que, quan cresqué, s’adonaren que era cega (p. 149).

“Els bons pares van fer venir tots els entesos en la matèria (…) però no defalliren i, a mesura que la noia es feia més gran i més bella, més confiança tenien que recobraria la vista” (p. 149). Així, si, primerament, captem que la claror (la bellesa immaterial) s’associa a la foscor (la ceguesa i material, corporal), els pares, en qualsevol moment, són optimistes.

A mitjan narració, el comte fa promesa a “Santa Maria d’Organyà de fer-li donació de la font Bordonera si la seva filla recobrava la vista” (p. 149). Llavors, Nostra Senyora, en recompensa al propòsit i a la fe del pare, volgué que “la noia hi comencés a veure, davant l’esclat d’alegria dels seus pares.

Va passar, però, que el comte s’oblidà del compliment que havia promès i, al poc temps, la noia tornava a quedar-se a les fosques” (p. 149). Per tant, el missatge que transmet el relat és que les promeses s’han de fer realitat i, si no, no fer-les. Igualment, veiem que l’oblit i la foscor estan molt relacionades, àdhuc, a banda, amb l’hivern, en aquest cas, simbòlic i que empiula amb passatges posteriors.

En resposta a la nova realitat, el comte fa memòria de la prometença i, “en un veritable acte de contrició, demanà perdó, va renovar la promesa i, a més, va proclamar que, no sols donaria la font Bordonera a Santa Maria d’Organyà, sinó que faria conduir l’aigua fins al mateix temple, cosa que començà a portar a la pràctica l’endemà mateix” (p. 149). Sobre aquestes línies i d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, comentarem 1) que la fonteta, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vulva, 2) que el temple (almenys, el “temple de l’amor”) representa la vagina i, per extensió, la vulva, mentres que 3) l’aigua és el símbol del semen. En altres paraules, per a una bona relació entre el noble (l’home) i la dona (ací, fins i tot, en forma de Nostra Senyora), calia que hi hagués vida així com ho fan un home i una dona que vullguen tenir descendència sense recórrer-hi a adopcions, ni a fecundacions fruit de la ciència.

A més, en concordança amb el paràgraf anterior, en el següent, s’indica que “Era el dia de Pasqua quan l’aigua arribava a la col·legiata. I era, en aquest dia, quan la filla del comte recobrava la vista definitivament per a glòria de qui li havia atorgat i per a satisfacció dels pares i de tothom” (p. 149). Per consegüent, de la mateixa manera que el dia de Pasqua, en el món catòlic, es celebra el triomf de la vida (la resurrecció) sobre la mort, ací (en un relat que sembla d’arrels paganes, encara que adaptat amb trets cristians) ho fa la llum sobre la foscor, detall que, òbviament, té a veure amb el renaixement de la vida amb l’arribada de la primavera.

Així, es pot comprendre per què, finalment, la narració posa que “És tradició d’anar-hi el Dilluns de Pasqua Florida a passar-hi el dia; la gent oeix missa, s’hi queda a dinar i recorda tan bella llegenda” (p. 149), relat, per descomptat, que té a veure amb la sexualitat matriarcal, ja que la gent que hi va, l’evoca i, de pas, promou el gaudi de lo eròtic i de la noblesa en el dia rere dia. Igualment, entre una dona (la font) i l’altra (el temple), l’home fa d’enllaç i, a més, captem que es prima la part femenina (dos elements) sobre la masculina (el comte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.