Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El desertor”. Dos desertors que havien fugit, que anaven per cims i muntanyes i que no sabien on dar-la, en aplegar al cim d’una roca, “senten una veu prima i clara que els diu:

-Pegueu tres pics a la roca i sereu feliços” (p. 216).

De nou, la mateixa veu els diu les paraules esmentades i, encara que u dels dos desertors fa via i no se’n sabé res més, l’altre “volgué provar fortuna, pegà tres cops a la roca i, de seguida, eixa li fou oberta i s’aparegué a sos ulls un gran i formós castell, amb el parament d’or i plata, (…) ficà un peu a dins i se li aparegué, de seguida, una atxa per guiar-lo” (p. 216). Com veiem, des d’un primer moment, la dona està vinculada amb la força. A més, és una atxa qui li fa de llum, de guia, qui el portarà per on ella determinarà en cada instant: “Ell, que la segueix i arriba a una sala a on hi havia aparellades tota mena de viandes” (p. 216).

Ara bé, per segona vegada, “ell, que en tasta una mica per confortar-se, i l’atxa, una volta llest, el guia cap endins cap endins, que tot era meravellós” (p. 216) i se’ns addueix que, tot i això, ell tenia temença, motiu pel qual no l’acompanya i… s’adorm. En altres paraules: la dona és qui dona vida, qui fa de líder i, si no es fa lo que ella diu, l’home pot caure (en aquest cas, simbolitzat pel son).

Llavors, el jove recorre al foguer i a l’esca que portava i, “amb aquella claror, veié al seu davant una porta oberta” (p. 217) i s’hi fica. Més avant, torna a picar el foguer amb l’esca i “se li aparegué a sos ulls la més formosa dama” (p. 217), la qual estava encantada per un gegant.

Tot seguit, la jovencela “li pregava que li fes mercè d’anar-se’n, si volia salvar la vida. Mes el jove ja s’havia prendat d’ella i no era el seu voler l’anar-se’n, (…) puix, sens ella en el món, ja no podia tenir ventura” (p. 217). Així, copsem que la dona és en qui el jove deposita l’esperança i, per tant, és ella qui el salvarà.

Igualment, com que ambdós estaven interessats perquè ella no fos presa d’un gegant que l’havia encantada allí, la fadrina li comenta com els podrà eixir bé a tots dos: “prenent-li [, al gegant,] les sabates de ferro que sempre portava i amb les quals corria pel món, se les posés qui volgués salvar-la, fins a foradar-les.

El jove prengué comiat de la donzella, amb prou llàgrimes que va costar-li, se n’anà per tot el castell fins a trobar el gegant, que dormia, se li posà les sabates de ferro i isqué al defora, a on va començar a córrer món i més món” (pp. 217-218). En aquests dos passatges copsem dos detalls matriarcals: 1) el xicot podrà salvar-la…, si fa lo que ella li indica i 2) la jove té més experiència que ell, qui, des d’aleshores, figura com una mena de jove que comença a fer món. I tot això, “fins que, al cap dels set anys i un dia, se li féu un foradet petit en una d’elles i el jove, tot content, se’n torna a la roca, hi pega tres cops i se li apareix, als seus ulls, el mateix castell que havia vist” (p. 218). El mateix dia que escriguí aquestes línies, el 4 de març del 2023, em cridà l’atenció el fet que la suma d’aquests set anys als catorze (o quinze), amb què es considera que un xic comença a ser jove, passaven els vint, o siga, quan ja es sol dir que un xic ha superat l’adolescència i que té prou avançada la jovenesa.

Aleshores, el noi entra al castell, es troba amb el gegant (qui, com que no havia fet món durant eixos set anys, estava més esgotat) i, “d’un cop del jove, quedà estès a terra. S’oí, al moment, una gentil música i eixiren, de totes les cambres, una porció de dames a qui el gegant tenia encantades” (p. 218), molt garrides, sobretot, la jove que ell havia vist primerament, “la qual li regracià molt lo que havia fet per ella i va endur-se’l al seu palau, puix que era una princesa, i el prengué per senyor i espòs i li donà, després, tot el seu regne” (p. 218).

I, així, no solament el xicot ha mort el gegant i ha pogut facilitar que les dones acampassen en un ambient matriarcal (totes les persones que resten alliberades són dones), sinó que ell veu culminada la seua jovenesa: 1) per mitjà del casament amb la princesa, per aprovació de la dona i 2) la dona li atorga el regne, en què, de totes maneres, és ella qui té la darrera paraula, la definitiva. Si no, ¿per què ha triat que el xicot puga ser-ne el cap d’estat? Una vegada més, el matriarcalisme reflectit (i molt) en la cultura popular i no, com ara, en moviments socials (i en autoritats) que es limiten a promoure el culte a la fama, a l’imperi de la llei, a lo urbà i, per exemple, a l’ètica formal (els principis).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.