Un altre relat en què copsem trets vinculats amb el matriarcalisme i amb lo femení, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, és “El miracle de Joana la mora”. Primerament, apareix el tema de la transmissió cultural per mitjà dels ancians, en aquest cas, d’un avi, qui comenta a un net de pocs anys:
“-Quan jo era com tu i, com els més menuts, ja el meu avi m’ho explicava. Eren temps de sarraïns, ens havien envaït i arreu s’estava lluitant per tal de fer-los fora. Les nostres terres garriguenques ja havien suportat l’embat dels àrabs i de la reconquesta per part de les tropes cristianes, però no de tot arreu s’havien fet fora els musulmans, en quedaven a molts llocs i, un d’aquests llocs, era València” (p. 77). Afegiré que, més d’una vegada, he considerat que, darrere de les paraules referents a musulmans (en més d’un cas, presentats com sarraïns), hi ha la possibilitat de fer al·lusió als castellans i a l’entrada en les poblacions catalanoparlants. De fet, si canviàssem lleugerament el vocabulari del text, podríem captar que s’hi ajusta com també el sentit de germanor amb terres catalanoparlants de fora de Catalunya.
Més avant, el padrí li addueix que u dels nobles que, cap a l’any mil cent i escaig, donava ajut a Ermengol VII d’Urgell en aquella contesa per terres valencianes, fou Ramon Boixareu. Ramon “vencé el cabdill moro i féu presonera la seva jove i formosa filla” (p. 77), però ell mor.
Tot seguit, en el soterrar de Ramon Boixareu, hi acudeix la seua filla i la vídua (qui tenia un fill). “El noi i la noia es feren grans, com si de veritat haguessin estat germans, tanta era l’estimació que l’un per l’altra es tenien” (p. 77). Direm que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, ens hem trobat amb famílies que acolliren òrfens i que convisqueren amb els fills de la casa com si fossen germans de tota la vida.
A continuació, i, amb paraules que reflecteixen el matriarcalisme, veiem que “El noi li digué si no li agradaria fer-se cristiana. La noia contestà que li agradaria que li parlés més d’aquesta religió” (p. 77). És a dir, que el jove (àdhuc, amb la seua condició de cristià i de fill de vencedors, no imposa a la jove) i, més encara, aquesta actitud fa que la xica participe de manera creativa (oberta a saber més sobre la religió cristiana). Unes línies que empiulen amb l’educació matriarcal, en aquest cas, de cristià (català) a musulmà (ací, a més, dona de fora de Catalunya), i amb l’esperit d’acollida.
La jove abraça el cristianisme, es celebra el bateig i es fan moltes festes. Ara bé, en u d’aquests actes, al noi, “se li desbocà el cavall. Ella, en veure-ho, agafà el seu cavall negre, més ràpid que el vent, i sortí al seu darrere per tal de salvar-lo” (p. 77). Per consegüent, ella tria un cavall que plasma el color negre (vinculat amb lo matriarcal com també ho fan la foscor i la nit) i no, com ara, ni el més clar, ni u de color blanc.
Nogensmenys, un poc després, la jove cau a terra i és ara quan ell “saltà a socórrer la que l’havia salvat a ell” (p. 78). I, així, en aquest relat, fins i tot, textualment, es diu que la dona ha salvat l’home. Ara bé, com que ella havia restat cega, la noia, ara cristiana, respon al xicot:
“-Que es faci la voluntat d’aquell de qui he abraçat la fe -contestà ella-. La meva gran satisfacció és haver pogut salvar-te a tu” (p. 78), detall que va en línia amb l’altruisme. Igualment, com que ella està esperançada… i ell, bonhomiós, el jove li comenta:
“-Anem, anem fins a la font que brolla, a rentar-te les ferides i treure’t la pols, car n’estàs tota plena. Agafeu-la, ajudeu-me, que la durem a la font a rentar-la” (p. 78). Ens trobem davant un tret matriarcal que, sovint, apareix en narracions en llengua catalana: la font, com a brollador de vida com també ho són la mare i la Mare Terra. Adduirem que la dona està ben tractada.
Immediatament, “Així ho feren en arribar a la font, i, (…) en rentar-la, l’aigua li retornà la vista. Aquella aigua tenia virtuts (…) per al guariment de la vista” (p. 78). En altres paraules, les bones accions són recompensades.
Finalment, es fa una festa i, a continuació, “es posaren a treballar per aixecar allí una ermita” (p. 78), troben una imatge en un clot (un altre tret matriarcal, femení, de recepció), la porten a l’ermita i, al capdavall, llegim que, “encara avui podeu veure l’ermita, al costat de la qual brolla l’aigua que, podeu ben creure, que guareix qualsevol mal de la vista” (p. 78). Per això, podem dir que, malgrat que la imatge ha anat a l’ermita, el narrador atorga més importància a lo femení, encara que figure al costat del santuari: guareix de la vista.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: Hui hem accedit a aquest llibre sobre el matriarcalisme basc i hem trobat punts en comú amb el vinculat amb la llengua catalana: “Europa indígena matrilineal. Los vascos”de Mari Carmen Basterretxea i publicat per Cauac Editorial en el 2022.
Prou en línia, per l’estil, amb el llibret sobre l’àvia Damiana, de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud).
El recomanem per l’estil, senzill, i per la sinceritat i per la bonesa de l’autora.
