Una rondalla en què captem molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 llegendes i històries de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El noi que va anar a fer fortuna”. En una casa, passaven per un mal moment i el fill més jove, Valentí, valent, “va decidir dir-li, al seu pare, que el deixés anar a fer fortuna.

La mare, prou va plorar, però el pare, que veia que mai no sortirien de pobres, va dir-li:

-Pots anar-hi, fill meu, i que Déu t’acompanyi” (p. 79). Comencem copsant un tema vinculat amb la maternitat: el fet que, com ara, un fill, forçat, se n’haja d’anar a la guerra (no propi de cultures matriarcals) o, en aquest cas, lluny.

Cal tenir present que, com, més d’una vegada, m’ha comentat una cosina de mon pare (nascuda a mitjan dels anys trenta del segle XX), les dones han tingut nou mesos més de relació amb el fill i encara se’n recorden i, per això, se’ls estimen.

Amb el consentiment dels pares, el jove fa via i, “Quan ja feia estona que caminava per camins, trobà una velleta asseguda a la vora del camí.

-Que em faries una caritat, noi? (…).

-Teniu, podeu menjar el que vulgueu -féu en Valentí, traient-se el pa de la butxaca.

La velleta es menjà un pa i, l’altre tornà (…).

-On vas, noi? -féu la velleta.

-Vaig a fer fortuna, perquè, a casa, som molt pobres i (…) vaig a veure si puc fer fortuna per a treure de la pobresa els meus pares” (p. 79). Cal dir que, a l’inici de la rondalla, no s’explicita que el fill tingués intenció de traure’n els pares i sí, en canvi, que volia fer-ne. Per tant, podríem demanar-nos si la trobada de Valentí amb una dona i anciana, li ha fet pensar en els altres i, a ella, obrir-se a fer-li d’educadora de cara al futur (i en sentit comunitari). Al nostre coneixement, sí:

“-Mira, com que t’has portat molt bé amb mi, et diré on pots anar, encara que és molt lluny, però, com que ets valent, te’n sortiràs.

-I allí, hi ha riqueses? -féu el noi.

-No: allí hi ha una princesa cristiana encantada per una bruixa musulmana. Per això, està molt ben guardat el castell” (p. 79). Afegirem que, posteriorment, la jove li dirà unes paraules semblants amb què reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es premia a llarg termini i no com a manera de condicionar o d’impulsar el pas a pas i l’objectiu. Igualment, amb l’actitud encoratjadora de l’anciana, enllacem amb l’educació matriarcal: la riquesa no és lo prioritari i sí que s’admet. Per això, la dona li addueix que, qui desencantarà la jove, “serà ric de veritat, farà una gran fortuna” (p. 79).

A banda, la velleta li diu que no entre per la porta de davant (on veuria dos lleons, que podríem demanar-nos si tenen a veure amb els dos de les Corts espanyoles… en terres castellanes, els quals tenen els peus damunt d’una bola que, més d’u, en Facebook, ha relacionat amb imposar al món…, com trobàrem en març del 2023, en vincle amb una fotografia en què apareixien els lleons esmentats):“tu dónes el tomb i entres pel darrere” (p. 79).

Aquest detall de l’entrada per darrere ens portà a evocar la foscor, l’espasa rovellada i, per exemple, la vellesa, en lloc, com ara, de posar per davant eixir per la porta grossa.

Més avant, llegim que el noi “anà fent camí per on li havia indicat la bona dona, arribant fins al castell moro” (p. 80).

A continuació, el xicot venç uns bel·ligerants i accedeix on és la princesa encantada. Llavors, ella li diu “no badis (…). Si te’n surts, jo esdevindré desencantada i tu faràs una gran fortuna” (p. 80).

En guanyar un gegant, i trobar-se, de nou, amb la princesa, ella li comenta “Gràcies, Valentí; estic a punt de quedar desencantada, no defalleixis” (p. 80) i li addueix “Ànim, que, si guanyes, sortiràs victoriós del castell.

-I tu?

-Jo aniré amb tu, que seràs el meu salvador. Però ull, car et falta una gran lluita. La bruixa que em va encantar i l’amo del castell van preparar tres lleons, aquí dins, per atacar qui entrés, (…) poden venir d’un moment a l’altre” (p. 81). Malgrat que, en aquest passatge, copsem la patriarcalització de la dona (amb la figura de la bruixa) i el castell moro (associat amb lo negatiu), adduirem que hi ha un altre tret en línia amb lo patriarcal: el numeral tres, el qual és imparell… ja que, en els Pobles matriarcalistes, predomina lo parell (i, de pas, per exemple, lo comunitari, lo assembleari, la confiança en els altres…).

En un passatge posterior, la princesa figura més garrida i, igualment, “plena de joies i amb una corona al cap” (p. 81), una característica matriarcal (atenent a la seua forma circular). Afegirem que ella li comenta “no fa falta agafar riqueses, jo sóc prou rica com per omplir-te’n a tu i als teus en pagament al que tu m’has fet. Anem, anem.

I, agafats de la mà, sortiren del castell” (p. 81). I, així, quan ella ha accedit a la corona (comunitària, femenina i matriarcal) i és qui mana, més que dictar-li, li fa de guia, de mestra i, a banda, desenvolupa un paper en línia amb la Mare Terra com a proporcionadora de bones collites. I més: ho fan agafats de la mà, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Finalment, en aplegar al palau on residia el pare de la princesa, “es féu caritat a tots els pobres” (p. 81), en un regne que, com en les cultures matriarcals, també es té present els més pobres, els qui ho passen pitjor, en aquest cas, econòmicament. I, quan el monarca demana al jove Valentí què volia per paga, “entrava allí la princesa, que digué:

-Qui salva la filla d’un rei, té paga de rei.

Prou entengué el monarca què volia dir la seva filla i ho veié amb bons ulls. Així que contestà:

-Per la meva part, ho veig bé i teniu el meu consentiment per a casar-vos” (p. 82). I el jove, que no es desentén dels seus pares, els feu venir al palau, on residiren junts amb els dos jóvens i el rei (p. 82).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.