Prosseguint amb el tema del naixement dels nadons i de la maternitat matriarcal, el 5 de febrer del 2023 envií un correu electrònic amb dues entrades sobre el tema, sota el títol “Xiquets que naixen sota una col, educació matriarcal”. Rosa Rovira ens escrigué “La meva germana (…) tenia quatre anys quan hi vaig arribar jo, al món, i, en entrar a casa, li va dir, a la meva mare:

-Oh, quina nena més maca! On estava?

-Estava allà, al mig d’un camp de flors!!! Per això, li direm Roseta.

Santa innocència!!!”.

I, com vaig adduir el mateix dia en Facebook, on posí aquestes paraules, “Com veiem, es reflecteix el matriarcalisme: per mitjà del jardí i, així, del resultat de la vida en contacte amb la terra (el camp) on ha nascut la planta que ha generat la flor.

Quant a la innocència, la preferesc abans que la culpa”.

També el 5 de febrer del 2023, però José Miguel García Beltrán (nascut en  1941), u dels col·laboradors en el treball sobre els Sants de la Pedra, m’envià el seu comentari sobre les dues entrades de què parlàvem abans: “Me has traído a la memoria un recuerdo crucial, ‘traumático’, de mi niñez. Te cuento:

Mi padre era maestro y estamos en Luco de Bordón (Teruel), no lejos de Castellote, un pueblecito de unos 400 habitantes (ahora quedan siete). No he dejado de visitarlo, porque es precioso. Yo tengo 9 años y allí tomé la primera comunión. Ando jugando con otros chicos y chicas de mi edad, por las afueras del pueblo.

No recuerdo en qué contexto, por qué motivo, pero lo cierto es que una tal Carmen (…) me da la gran noticia, rompe mi esquema y desnuda mi creencia y me lleva a la cruda realidad al decirme: ‘Los niños venimos de las tripas de nuestras madres’. Me dejó tremendamente impactado, traumatizado, de modo que llego a casa y pasé unas horas, algunos días, mirando a mi madre de modo muy extraño. No dije ni pío. Me lo pasé sólo pero, poco a poco, se pasó y no hice jamás comentario alguno sobre el tema, aunque tuve una ligera sensación de que me habían engañado. Voló la cigüeña, sin más, pero unos días los pasé regular”.

En resposta a l’escrit de José Miguel García Beltrán, entre altres coses, li comentí que, si bé ma mare, de jove, es marcà que no diria res fals als fills, en aquest tema, “quan li he llegit bona part de la llegenda de la primera entrada [, sobre el forat de l’Encantada, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras], m’ha comentat que li agradava eixa manera d’explicar els fets i que el pou representa la placenta. Immediatament, passí a escriure-ho en una llibreta”.

Les paraules de ma mare (en una conversa telefònica del 2 de febrer del 2023), en vincle amb una llegenda de la Plana de Vic en què apareix el pou i una comare que en trau els futurs xiquets, foren “Si és l’aigua, pot ser. (…) també perquè el ‘nano’ està en la bossa del líquid amniòtic”.

Afegiré que el 5 de febrer del 2023 cerquí en Internet entrades que tenien a veure amb el naixement dels nadons i amb l’explicació als fills i ens trobem amb el mateix tema que vaig llegir en 1997 en el llibre “Metafísica del sexo”, de l’italià Julius Evola i que figurava entre les obres recomanades pel butlletí número 69 de l’”Escuela Libre Paideia”, de Mèrida, de línia anarquista i llibertària: encara que, en lo que es sol dir cultura occidental, hi ha una mena de prepotència en aquest tema (i en molts més), una visió més completa de la sexualitat (i podem aplicar-ho a la maternitat) es reflectia en altres cultures, sovint, qualificades com a primitives o desfasades. L’autor passa per la mitologia, pel cristianisme, pel tantrisme, pel mite de l’androgin, per cultures molt distants (en el temps o geogràficament) i amb molts punts en comú, etc..

En aquest sentit, cal dir que, cap al 2022, comentí a un estudiós de la cultura popular valenciana que, així com ara és més fàcil que, en determinats ambients, es recomane que la mare parle amb el futur nen, tot i que el xiquet encara no haja nascut,… ¡ja apareix reflectit en frases que diu Rigoberta Menchú en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos i publicat per l’editorial Seix Barral (2a. edició, en 1993), arran d’una entrevista feta en 1982. El llisquí durant el darrer curs de Magisteri (en l’any 1993/1994), amb Estrella Somoano Ojanguren com a mestra d’Antropologia (qui ens el feu llegir) d’arrels basques i asturianes (això és, de dues cultures matriarcals), i m’impactaren aquestes paraules sobre el nadó i la mare: “quan té set mesos, la dona es posa en contacte amb tota la natura, segons la nostra cultura. Eixirà al camp, anirà a caminar en la muntanya. Així, el nen s’enamorarà amb tota la natura. La mare ha d’anar-hi forçosament, ha d’ensenyar al nen la vida que viu la mare. (…) Molt més quan està embarassada. (…) fa els seus servicis, ix a caminar, s’enamora amb els animals, s’enamora amb tota la natura, portant en ment que el nen, mentrestant, ho rep i ella comença a parlar constantment amb el seu fill, des de quan està en el seu ventre. (…) És com si [la mare] estigués acompanyada d’un turista, on li explica les coses. Per exemple: ‘D’aquesta natura, mai no has d’abusar i aquesta vida l’has de viure constant, com jo la visc’. Ix al camp, però explicant al seu fill els detalls” (p. 28).

I Rigoberta Menchú addueix “és una part de la reserva que nosaltres hem alçat, per a no permetre que acaben amb els nostres costums, amb la nostra cultura” (p. 29). I lo que diu sobre la cultura maia, val també per a qualsevol Poble matriarcal.

Finalment, podem dir que l’educació en línia amb el pensament il·lustrat del segle XVIII i que encara perviu, és reduccionista, mentres que la que va de la mà del matriarcalisme és més oberta, més respectuosa amb les persones (indistintament de l’edat i de llur formació, sia acadèmica, sia vivencial, sia per lliure, com ara, per mitjà de la lectura no obligatòria) i, per descomptat, amb la Mare Terra. 

Agraesc l’aportació de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.