Una altra rondalla plasmada en el llibre “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes, i en què, des de molt prompte, copsem el matriarcalisme, és “Les tres veritats del món”. Així, veiem que “Tota la comarca ho sabia, que el vell barquer que passava la barca de Tragó era un d’aquells avars que no tenen ni cor ni ventre: per un cèntim, s’hauria venut la família al diable. I també ho sabia el rector de Pallerols de Rialb, (…) que, en un estira-i-arronsa d’estona, intentava ficar-se’l a la butxaca perquè el passés a l’altra banda de Segre de franc” (p. 70). Per tant, ja apareix una actitud patriarcal que no encaixa amb la matriarcalista: la del barquer, qui pot evocar-nos l’or, el sol, els diners i, de rebot, una altra mena de misticisme.

Tot seguit, el mossén li trau que hi ha tres veritats i el barquer opta pel pragmatisme i, per això, el capellà “No el podia fer tòrcer (…). Però va ser llavors, quan ja començava a donar per fet que no se’n sortiria, que el sant se li va girar de cara. El barquer s’havia anat apartant de vora seu, buscant l’ombra (…), i se li va escapar de dir fluixet, com si parlés tot sol i no el sentís ningú:

-És clar que si, d’aquestes tres veritats, se’n pogués treure algun profit de bon tocar…

Era (…) un matís que el mossèn va copsar al vol” (p. 71). Aleshores, el rector va pensar “El tinc al pot!” (p. 71) i, al moment, el padrí “l’agafava amicalment pel braç i se l’enduia cap a l’embarcador” (p. 71).

Tot seguit, llegim unes paraules que tenen el seu to simbòlic, amb què es reflecteix que el desenvolupament anava a favor del capellà: “La barca, dòcil al govern del rem, va solcar el riu en un no res. I així que foren a l’altra banda, el vell barquer no es va distreure:

-Tracte és tracte, oi, mossèn? I jo, el meu ja l’he complert!” (p. 71).

Un poc després, el mossén li diu la primera de les tres veritats i inicia tres punts en què veiem que les cultures matriarcalistes no abracen els extremismes i sí, com ara, estar oberts als altres (però no per a fer-los miques, ni amb la fel amarga), actuar amb bonesa i en pro de lo maternal i de la terra:

“-Escolteu la primera d’aquestes tres grans veritats, padrí: si, d’avui en endavant, no parés mai de ploure, mai no hauríeu vist al món tanta saó” (p. 71) i, per tant, la terra no li seria fèrtil i no en podria traure suc. Els llauradors prou entenen d’aquest tema: una bona pluja és la que permet fer saó.

El barquer pensa que “no tenia res de veritat secreta, ni d’efecte social que li pogués reportar cap benefici (…). Mentrestant, l’altre va prosseguir:

-I vet aquí la segona: si, d’avui en endavant, no caigués mai més cap gota, mai no hauríeu vist al món tanta secada” (p. 71).

Per consegüent, també calia que plogués (l’aigua està vinculada amb lo matriarcal), no sols que fes sol (relacionat amb lo patriarcal) …, per a que la terra no restàs erma. En aquest sentit, el rector va en línia amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei: podrà haver-hi una millor vida i, àdhuc, una prosperitat més estable, en lloc de males èpoques més perllongades (en aquest cas, a causa d’una sequera).

I, al capdavall, el capellà “va sentenciar:

-La tercera d’aquestes tres grans veritats, padrí, acaba d’arrodonir les altres dues: si, d’avui en endavant, tothom us ho fes com jo, ja us podríeu fotre la barca en aquell lloc íntim que tots dos sabem i no cal pas que especifiqui.

Quan el vell barquer va tenir esma per ajupir-se i prendre el primer còdol que li va caure a les mans, el rector (…) ja cuidava ser a mitja horta” (p. 72).

Per consegüent, igualment, el capellà plasma lo eròtic, que va molt adjunt amb el matriarcalisme, com també que qualsevol persona, si vol anar avant a llarg termini i tot, cal que ho faça de bon cor, amb empatia i no pensant només en u mateix, sinó receptiva. I, de pas, copsem que el mossén no abraça el formalisme, ni una actitud que promou la rectitud, sinó amb un toc de creativitat, això sí, que no impulsa l’elitisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.