La terra, com una mare forta que tracta bé a tots, ben tractada i molt oberta

El 16 de novembre del 2022 trobí una rondalla catalana, “La creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es tractava sobre la creació, la primera en eixa línia, entre més de sis-centes que havíem consultat fins aleshores. Figura en el llibre “Lo Rondallaire”, a cura d’Albert Mestres i publicat en el 2010 per Cossetània Edicions, el qual inclou la primera sèrie i la segona sèrie. En la part final del relat, diu així: “I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué

-Senyor, ¿què és lo que us plau, de mi, fer-me?

I Déu li va respondre:
-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).

Eixe mateix dia ho posàrem en Facebook i, a més, afegírem part del llibret ’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà, a què accedirem en el 2018, en relació amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), quan diu que “L’àvia Damiana, al llarg de la seua vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs plens d’energia, les aigües del Titicaca [1] i, així, engendrar la deessa, mare de tot el poble.

Essent diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu desenvolupament” (p. 29).

Per consegüent, quant a la Pacha Mama i a Jesús (el fill de Déu), el deu Sol baixa a la terra (al riu, element relacionat amb lo femení i amb la dona) així com Jesús (per mitjà del Nen Jesús), ho fa a la terra (un altre element en vincle amb la dona)… Dos passatges religiosos en què es plasma el matriarcalisme i que, en el nostre cas,  el relat vinculat amb el cristianisme, figura en una rondalla catalana publicada en els anys setanta del segle XIX. 

En relació amb aquests escrits, el 18 de novembre del 2022 posàrem en Facebook “Per a les vostres àvies (o padrines) o bé per a les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, la terra, ¿era com una mare? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Per la meva àvia Maria, sobretot. Tot i que era d’una família de pagesos benestants, amb mossos a sou, o sigui, que ella, la terra ‘poc la llaurava’, a casa seva, era una gran remeiera.

Recollia totes les herbes que coneixia, per a fer cures, per a fer guisats. Per Sant Joan, abans de la sortida del sol, anava al bosc a recollir l’herba de Sant Joan. Cada dia havia d’anar a trepitjar el camp o el bosc. Coneixia tots els bolets i els racons on creixien.

Sense el contacte diari amb la terra, no hagués pogut viure” (Àngel Blanch Picanyol), La terra, o les terres, eren molt estimades i les tractaven molt bé. Eren una mare que dona menjar als seus fills i, com a fills, ells la tractaven amb palmes d’or.

No la conreaven quan les llunes eren dolentes i no deixaven créixer cap mala herba. Hi havia coses que no es podien fer, com llaurar al mes de juliol, perquè la terra du dol” (Miquel Vila Barceló), a qui comentàrem que “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, per exemple, vinculats amb Inca, més d’una vegada, porten palmes de color or.

Ara mateix, he vist, en un diccionari de símbols, que relacionava les palmes amb el martiri.

Aquests sants (d’origen pagà, de la deessa grega Demèter, la de l’agricultura), en la tradició cristiana, són màrtirs i els protectors de molts llauradors catalanoparlants.

Ara bé, també associa les palmes, per exemple, a la regeneració. Això ens acosta a la idea de terra com a mare: de tots, de lo material i de la vida”. Igualment, Rosa Rovira, qui ha rebut una educació matriarcal i que ha estat molt en relació amb el camp, ens plasmà “La mare era una gran amant de tota la natura. Dels camps, se’n cuidava el pare; però, de recollir els fruits que els donava la terra, sempre era la mare. Gran coneixedora de tots els arbres i de totes les plantes, en especial, de les comestibles que menjàvem en amanides i també les remeieres amb les quals ens feia olis, ungüents i cataplasmes per curar refredats, desinfectar ferides i tot el que es presentés, ja que els metges estaven molts quilòmetres lluny.

Ens va inculcar el respecte per tota la natura i ens va transmetre el seu coneixement per fer medecines casolanes”. El 19 de novembre del 2022, Pilar Ortiz De Paz adduí “Els meus avis paterns eren de Lleida, per tant, pagesos de soca-rel. No els vaig conèixer. A més, el meu pare no era l’hereu, però, molt sovint, anàvem a la casa pairal, Bellmunt d’Urgell, i et puc assegurar que la terra era la seva vida, fins i tot, el meu pare, només arribar, anàvem els dos germans a passejar pel tros. Era feliç escoltar tot el que feia referència a les collites. El que ha nascut pagès, ho és tota la vida”.  

Afegirem que el 18 de novembre del 2022, Rosa Garcia Clotet, en un missatge, ens escrigué “Tant no puc dir, però que la valoraven, sens dubte, sí. I ens ensenyaren a estimar-la i respectar-la.

Sempre que es podia, normalment, els diumenges, anàvem a passar el dia al camp. Vivint a ciutat, i els homes treballant, és el que es podia fer. Parlo de ‘nosaltres’, però els avis ja ho feien en la seva època”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.