Prosseguint amb la dita “Primer és l’obligació que la devoció”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, també podem llegir comentaris que van en eixa línia. Així, en l’entrada “Arrieros (els) de Salém” (en el volum primer), veiem “I, per tant, (…) el que vullga menjar i beure i no deure un clau a ningú, que treballe quan siga jove i tindrà un tros de pa per a la vellesa” (p. 14), unes paraules que encaixen amb escrits de Bartomeu Mestre i Sureda com també del filòleg català Jordi Badia, que han tractat sobre temes que toquen el matriarcalisme.

Per això, més avant, Joaquín Martí Gadea, en l’entrada “Cajuja (el tío) de Benilloba”, comenta que “no es sufocava de res, ni de ningú, tirant-li de codillo a la faena, com tots ells, no pensant més que en menjar i beure lo millor que podia i en passar la vida ben divertit, tirar doctoreries[1], (…) per a menjar de baldraga i passar-ho amb la cama en alt” (p. 35). I és que, en la cultura matriarcalista, encaixa molt l’aforisme “I, si vostés en volen més, al batre, si no a este, a l’altre” (p. 45), o siga, pencar, per exemple, si u vol portar avant un negoci: “Qui tinga cucs, que pele fulla” (p. 80).

Per això, resulta fàcil d’entendre que, en l’entrada “Gorres (els de les) de pèl de conill” (volum primer, p. 103),  reflectesca que, “segons contaven els nostres pares, al preguntar-los què s’estimaven més, terme o vergonya, respongueren que terme” (p. 103), paraules que podem enllaçar amb un refrany que, després d’haver-lo vist en aquest volum, diguí a ma mare el 10 d’octubre del 2022: “Qui vullga honra i fama, que se la guanye”. La seua resposta fou “Eixe el sentia a l’àvia Consuelo”, la seua àvia paterna, qui havia nascut en els anys setanta del segle XIX i que era molt treballadora, activa i molt arriscada. I, així, aquesta darrera dita i l’estil de viure i d’actuar de l’àvia Consuelo concordaven.

Igualment, el tema de l’obligació per davant de la devoció va més per aquest camí: “el peix, per a qui se’l mereix; i l’espina, per al gat” (p. 193), com indica Joaquín Martí Gadea que diu un refrany. I si, a més, la fama (ben vista en moltes rondalles, quan és fruit del treball i, com ara, de les accions de bon cor que ha desenvolupat una persona al llarg del relat), va acompanyada de filantropia (p. 198), i, a banda, per part de persones molt riques i tot (p. 198), és ben acollida, molt ben acceptada: “Qui vullga honra i fama, que se la guanye” (p. 198).

Aquestes entrades i frases, plasmats en 1908 per un catalanoparlant, reflecteixen una cultura que, àdhuc, entre persones que algú, en el segle XXI, ha aplegat a qualificar d’integristes, no giren l’esquena al matriarcalisme que hi havia en l’ambient, el qual no era receptiu al misticisme, ni al racionalisme, ni a accions que abracen allò de “De prometre, ningú es fa pobre” (segona part, p. 337) i que sí que acollia lo matriarcalista, en lloc, fins i tot, d’actuar com “algun desocupat, que volia menjar i beure sense treballar, a la salut dels bajoques[2]” (p. 291).

Per consegüent, podem copsar com aquests comentaris empiulen amb molts que ens feren en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i també amb les preferències de moltes de les dones que ens els transmeteren, ja que, en les cultures matriarcalistes, no teoritzen, sinó que viuen i actuen. Estic d’acord amb elles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Xafarderies.

[2] En l’original, “dels tontos”.