L’educació matriarcal en relació amb les expressions “portar els pantalons” i “dur es calçons”.

El 30 de setembre del 2022 posàrem en Facebook un escrit en relació amb l’educació matriarcal: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a portar els pantalons (a dur es calçons), és a dir, a dirigir, de manera democràtica i oberta? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.

En uns missatges del 30 de setembre del 2022 i posteriorment, ens comentaren “La mare va néixer el 1903. Era la petita de deu germans. Ho va fer molt bé i era molt carinyosa amb nosaltres i amb el pare. Per mi, un 10” (Roser Canals Costa), a qui envií un missatge “Ma mare, un dia, a través d’un comentari sobre un cas invers, em vingué a dir que estava ben vist que una dona portàs els pantalons, que fos el pal de paller” i em respongué “Molt bé, pels que sortien guanyant en tot”; “No, Lluís. Els resultats eren de lo que havíem viscut” (Montserrat Cortadella) i, quant a les paraules de ma mare, escrigué “Doncs sí, Lluís. Té raó la mare”; “Com sempre, fantàstiques” (Maria Capellas Carreras), “Jo no dic que ens eduquessin per a portar els pantalons. Més aviat, em van servir de model.

Òbviament, van aconsellar, van comentar, però, de vegades, les paraules se les emporta el vent i, si més no, a mi, em va servir més el viure dia a dia la seva manera de ser i fer” (Rosa Garcia Clotet).

Tot seguit, el mateix dia parlí amb ma mare, per telèfon, per si sabia frases o refranys relacionats amb l’expressió “portar els pantalons”. Em comentà “Quan les dones anaven, totes, normalment, en falda: ‘Ja saps qui porta els pantalons’, ‘¡Mira: esta porta els pantalons!’, ‘En ta casa, ¿què du, en ta casa, la dona, els pantalons?’”. Aquesta tercera frase es solia dir, no necessàriament, en relació amb un home moll.

Quan el 1r d’octubre del 2022 parlí amb ma mare, per telèfon, en relació amb aquest post, em comentà “La meua àvia Consuelo, siga perquè tenia la iniciativa, ella era la que duia la veu cantant, més que l’avi [, el seu marit]. Ella, d’alguna manera, era la cap de colla, sense cap imposició de res. Simplement, perquè era molt activa, molt treballadora”. Igualment, m’adduí que “Hi havia respecte mutu” i que, “Moltes vegades, amb poques paraules, s’entenien”.

En el meu mur, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “La mare, directament, no ens ensenyava a portar els pantalons, més aviat, ens feia reflexionar i buscar la millor manera de fer les coses: això ens portava a veure diferents punts de vista” (Rosa Rovira), “A veure: qui duia els pantalons no era l’àvia Maria, ni ma mare, però es tenia molt de respecte, no por, pel què opinava l’àvia i, a casa, la majoria d’accions a prendre eren consensuades.

Jo, aquests nuclis masclistes i irrespectuosos, no els entenc. Per sort, no era el cas de casa meva” (Àngel Blanch Picanyol), “La meva àvia, al ser filla única d’un pagès benestant de la Figuera del Priorat, en aquell temps, sabia llegir, escriure i de comptes.

Es casà amb un nenes que no sabia res de conrear les terres… Anava pels poblets de la contrada a veure que el bestiar estigués bé.

L’àvia Teresa, com el pare ja era vell, ella, tota sola, manava els treballadors el que havien de fer cada jorn.

Va tenir molta oposició, fins que es posa pantalons, reuneix els treballadors i els diu: ‘No em feu cas perquè sóc dona i porto faldilles.

Ara vesteixo d’home: el que no vulgui treballar per a mi, ja pot marxar’.

Recordo que em deia ‘No deixis, pel fet de ser dona, el menyspreu… Vals igual que un home’.

Això, imagina’t. Que jo tinc 80 anys i mira si va ser avançada al seu temps” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), a qui escriguí “Hui he comentat a ma mare que llibres relatius a dones nascudes abans de 1920 com també molts comentaris en l’estudi plasmen que les dones d’aleshores eren molt obertes, molt arriscades i que estaven ben tractades. I, en rondalles d’aquella època, també.

A més, eren molt democràtiques i manaven per motius culturals (i els hòmens ho acceptaven de bon gust i les veien com a persones molt receptives i amb bona empatia)”. El 1r d’octubre del 2022 demaní a Teresa Maria Marquez Bartolomé “Els treballadors, ¿continuaren treballant amb la teua àvia com a cap? Gràcies” i ens afegí “Oh! I tant!… Sense dir res més.

Li deien: ‘El millor amo que un treballador pot tenir’.

L’anomenaven ‘Sra Teresa’”. Adduirem que Victòria Victòria, el 1r d’octubre del 2022 li escrigué “Que valenta! Una dona admirable” i que ma mare qualificà de valenta l’àvia de Teresa Maria Marquez Bartolomé.

En el grup “Puigdemont estem amb tu al 100%”, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “Jo, a casa, érem una democràcia i, de ben petites, ja ens ho explicaven tot” (Esther Farres Casas).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de setembre del 2022, en relació amb el comentari de Rosa Rovira, escrigueren “Les dones, de sempre, hem gaudit d’una intuïció superior al sexe masculí, i és cert. Amb un poc de mà esquerra, que deim a Mallorca, dominaven els seus homes, no l’establisment oficial, a on no tenien mai ni vot, ni veu” (Rosa Galmes), “A Mallorca, sempre l’amo ha dit, per prendre una decisió: ‘Anem què diu sa madona’” (Marina Garcias Salvà), a qui responguí “Ara que ho dius, mon pare, més d’una vegada, deia ‘Vaig a veure què diu la mare’ (l’Horta de València)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.