En relació amb la cultura valenciana de primeries del segle XX, si més no, com la plasma Joaquín Martí Gadea en la seua obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), i amb el fet que, en línia amb el matriarcalisme, les persones no teoritzen, sinó que viuen i actuen, en la primera part de l’obra, veiem diferents entrades que ho reflecteixen. Així, en “Ballar sempre en la més lleja”, comenta “açò es deu entendre de teulades per avall, perquè, si és per amunt, es pot dir que no hi ha ningú, desgraciat, com tinga fe i confiança en Déu: este món són quatre dies i lo que convé és emplear-los en bé” (p. 19).
Igualment, en l’entrada “Cantal (el) del cornut”, exposa “Però, ¿qui serà més fort, el cantal o el que s’assentava o recolzava en ell? Esbrine-ho el curiós[1], que nosaltres no volem calfar-nos tant el cap en això” (p. 41) i, com ara, quan, molt avançat el llibret, escriu “perquè així ho demana el caràcter festiu i bromesc dels valencians. No ens calfem, puix, el cap en fer comentaris i reflexions sobre açò, perquè seria perdre el temps i mallar debades, i acabem, com en tots, per una cançó” (p. 174).
En aquesta línia, al capdavall de l’entrada “Pixavins (els) de Valencia”, comenta “tornaria en molt gust a ressuscitar les seues aficions i costums típics d’altres temps, que no són més que males criances, parlant en plata. Però nosaltres no tenim per què ficar-nos més a dins i concloem estes ratlles entonant-los una cançó” (pp. 180-181) i, a banda, quan, tractant sobre els habitants de Parcent (una població de la comarca valenciana de la Marina Alta), diu “Nosaltres no anem a esbrinar si tenen raó o no en tenen els que els han posat eixe malnom, perquè no és eixe el nostre propòsit, però sí que estan batejats així” (p. 191) i, per consegüent, Joaquín Martí Gadea plasma que el seu objectiu no és precisament teoritzar, com remata amb unes paraules en eixa entrada: “Però això no els deu entrar de les dents en a dins, perquè, segons es veu, és més per buscar el consonant que altra cosa, i ni tampoc els trenca ninguna costella” (p. 191).
En la segona part de l’esmentada obra, hi ha una entrada en què també ho reflecteix, en escriure sobre el refrany “Moda, la que acomoda” (p. 309): “Este (…) cos, que és de terra i a ella ha de vindre a parar. Açò, suposat, no anem a passar revista d’elles, perquè seria allargar massa aquestes ratlles”. Cal dir que, en aquestes paraules, es plasma un detall en línia, per exemple, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): que les persones som terra (entre els colla, diuen que la persona és terra caminant) i, a més, unit al tema de la prioritat per lo femení, per lo maternal i, així, per la terra.
Finalment, ho copsem quan també en la segona part, escriu “I vagen vostés a esbrinar[2] per què ve la cosa així i no d’altra manera, puix, per molt que cavil·len i es calfen el cap, no trauran més” (p. 392). I, per tant, veiem com, àdhuc, no sols a primeries del segle XX com també entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, igualment, entre persones que viuen en l’any 2022, quan escrivim aquestes línies, per exemple, quan es tracta sobre el matriarcalisme, els catalanoparlants tendeixen més a fer-ho a partir de fets, de publicacions, de refranys, de vivències, etc., en lloc, com ara, de fer xarrades, articles, etc. sobre què és el matriarcalisme. Açò concorda amb moltíssimes rondalles tradicionals en llengua catalana recopilades abans de 1930 o bé abans de 1990.
En eixe sentit, preferesc la que opta per tocar els peus en terra i l’estudia i el promou des de la vessant femenina, maternal i de sentiment de pertinença a la terra. I moltes persones que conec, també.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] En l’original, “apoyava en ell? Averígüeu el curiós”.
[2] En l’original, “averiguar”.
