Una rondalla algueresa en què es reflecteix molt el matriarcalisme, des del primer moment, és “Maria Entaulada”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Primerament, el títol, com llegim en una nota referent al cognom de Maria, “Entaulada”, va unit a un llinatge que “és qualificatiu i resta explicat en la rondalla; equival a ‘revestida d’una armadura de fusta’” (nota 1, p. 58), detall que comença vinculant la dona amb lo matriarcalista, ací, mitjançant la fusta. Igualment, un rei i una reina tenien una filla jove que es deia Maria, i molt garrida (p. 58), però que vivia en la seua cambra, de manera que, ni sa mare, ni els de la cort, la coneixien. Ara bé, un dia cau malalta la mare i, un poc abans de morir, “envia a avisar el marit i li diu: ‘-Mira, espòs meu: ja em veus que sóc partint (…), però no m’importa tant com Maria. Per això, et recoman que la tenguis en compte, a no disgustar-la en res, a deixar-li fer una vida retirada com aqueixa que és fent i, principalment, a no deixar-la xafardejar[1]amb els de la cort’.

‘-En això ets pensant?’, li ha respost el marit. ‘Pensa a salvar-te l’ànima tua i deixa Maria’” (p. 58). Cal dir que l’educació que hauria fet la mare a la filla Maria és present en les paraules de la reina com també el fet que la dona està ben tractada.

Un any després de la mort de la reina, el rei va a la cambra on era Maria, la princesa, i, passats un parell d’anys, el monarca té la idea de casar-se i de fer-ho com li havia indicat la seua muller, qui “li havia dat un anell, dient-li que es cassés amb aquella que li estava bé” (p. 58). Cal dir que l’anell va unit a la renovació i…, igualment, a lo matriarcalista, de la mateixa manera que la corona (per la forma circular, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi i que exposarem més avant).

Un dia, el rei, com que no trobava ningú a qui encaixàs l’anell, veu un senyor i el monarca li comenta: “-I cosa vols que tengui?’, li ha respost el rei. Són ja dos anys que és morta ma muller i no puc trobar una jove que li vagi bé aqueix anell, perquè ma muller m’ha dit ‘-Esposa aquella qui estava bé aqueix anell’” (pp. 58-59). Per tant, àdhuc, després de morta la reina, el seu home continua fidel a la paraula i, de pas, es fa lo que vol la dona. I aquell home (que era el dimoni) li contesta “-Tens en casa la dona que cerques (…); mesura, mesura aqueix anell a ta filla i veuràs com li està bé’.

La filla se’l mesura i estava com a pintada” (p. 59). Com captem, i també llegim en la nota 22, “L’anell, doncs, apareix com a femení” (p. 59), detall que empiula amb les paraules d’Angie Simonis,… plasmades en el 2012 en la tesi “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres” (publicada per la Universitat d’Alacant), això és, més de vint-i-cinc anys després d’haver-se editat el llibre de les rondalles alguereses en la versió que ací utilitzem (de 1985): “los símbolos del eterno femenino: los elementales, como (…) las redes, los escudos” (p. 87) i “Los símbolos de la gran madre nos rodean desde tiempos arcaicos (…), como el cuerno, el laberinto, la espiral, el espejo, la corona (…) y se manifiestan en los períodos cazadores y recolectores del ser humano” (pp. 89-90). Per això, hi tenen a veure amb el revestiment amb armadura de fusta (la fusta i una capa que li fa d’escut) i amb l’anell que apareixen en aquesta rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] En l’original, “confàlfara”, amb el significat “xafarderia, conxorxa” (nota 10, p. 58).