En relació amb la música popular eròtica, comentarem que Rosa Cortina Mercader en febrer del 2022 ens escrigué: “No recordo si ja l’he enviada… ‘Les noies de Palau’”, de què ací posem els versos que ella recordava[1]:

“Les noies de Palau,

quan van a sarau,

van enfarinades;

els llavis, pintats,

les mitges, ratllades.

Troben un pagès,

no li diuen res:

li giren la cara.

Troben un senyoret

que porta barret

i sabata plana”.

 

En línia amb aquesta cançó, en l’obra “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, hi ha la cançó “Les noies de Camprodon” (pp. 70-71), en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Diu així:

“Les dones de Camprodon

gasten pretensions,

pensen ser molt guapes.

 

Quan veuen un pagès,

no li’n diuen res;

li fan mala cara.

 

Quan veuen un senyoret

que en porti un barret

i sabata baixa

i mitjons de fer patir,

ai, sí!

I corbates de crespó,

ai, no!

 

Ai, quin neguit,

quin neguit

no trobar marit!

Ai, quin consol,

desconsol

no trobar qui em vol.

 

Ni fent l’ullet,

ni portant barret,

he pogut trobar qui, decidit,

un anell al dit

em volgués posar!”.

 

Afegirem que el 13 de juliol del 2022 la posí en el meu mur i que, eixe dia i posteriorment, ens comentaren “Ho dèiem de les de Rubí[2]” (Montserrat More Mayoral), “També es diu de les de Riudoms[3]” (Maria Coca Juncosa), “Una altra versió de la de ‘Les noies de Riudoms’” (Ricard Jové Hortoneda), “La meva mare la cantava. Deia ‘Les noies de Sabadell’” (Maria Aguilar Oliver). 

Igualment, és la dona qui, partint de com li agradaria que fos el nuvi amb qui eixirà, passa a fer la tria: primerament, prova amb un pagès, però considera que no li convenç. Després, copsa un senyoret que sí que reuneix les condicions que ella posa: barret i sabata baixa, però no corbata (possiblement, perquè faria un paper molt formal) i, per tant, ni triaria u que fos llaurador, ni u de ciutat recte, però sí un home més receptiu. Així, reflecteix un exemple més de moderació, àdhuc, en línia amb moltes rondalles. I, per descomptat, que la dona té la darrera paraula. 

A banda, els hòmens que apareixen no semblen de molta espenta, com ho veiem en el fet que ningú no s’haja decidit a posar-li l’anell al dit, malgrat que sí que hi havia hòmens que s’ajustaven al model que ella pren com a fonament de com ha ser (afegint la garridesa) el futur marit amb qui ella es case. 

Adduirem que el fet que la jove prove amb persones diferents (des de pagesos, fins a hòmens amb estils de vestimenta més semblant als de ciutat i, fins i tot, als qui ella pren com a molt formals), ens plasma una dona amb molta espenta, molt receptiva i que fa camí.

Finalment, copsem que és ella qui indica què hauran de fer els aspirants a marit, així com, en moltes rondalles, és la princesa (o la jove) qui posa les condicions que caldrà que tinguen els qui vullguen casar-se amb ella: passar per l’adreçador, en aquesta cançó, posar-li l’anell. Per tant, podem afegir que la cançó plasma molt el matriarcalisme, ja que, des d’una actitud moderada (la dona actua molt oberta), es fa lo que vol ella i és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ja ens l’havia escrita, però amb uns quants versos més, el 18 de gener del 2022.

[2] Població catalana de la comarca del Vallès Occidental.

[3] Població catalana de la comarca del Baix Camp.