Una altra rondalla plasmada per Cels Gomis i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La Pedra Llarga i la creu”. En ella, “una jove havia de casar-se aquella nit amb un minyó que l’esperava a l’altra banda del Ter” (p. 66). Nogensmenys, com que el riu anava molt ple, la xicona fa un pacte amb el dimoni, i el diable “es posà a fer, tot seguit, un pont de pedra” (p. 66).
Però, com que, mentres el dimoni portava la darrera pedra, toquen les dotze de la nit, la deixà caure i, a banda, des d’aleshores, aquell any i els successius es perderen les anyades, i “el poble ho atribuí a la pedra. Reunits els pagesos dels entorns, determinaren adreçar-la[1] i plantar-hi una creu a sobre. Així ho feren i conten que, de llavors ençà, han tingut sempre unes bones anyades” (p. 66). I, per tant, es plasma el comunalisme (es fa un aplec, en lloc de quallar l’individualisme, el qual podem vincular amb lo patriarcal) i determinen ells (no una autoritat externa al poble, ni a la comarca, de què no es comenta res en la rondalla) posar una creu… damunt de la pedra relacionada amb el dimoni i, així, és un triomf de la bonesa, ja que el diable, en aquest relat, està associat a la maldat.
La rondalla que Emili Samper exposa a continuació, “La pedra del Diable de Santa Pau”, recopilada per Cels Gomis i Mestre, “relativa a la pedra del Diable que hi ha prop de Santa Pau, al camí vell de Girona a Olot, és similar” (p. 66): una pastora jove i bella, dels voltants de Girona, arriba a un acord amb el dimoni, i ell és qui l’accepta: “Admesa la proposta pel diable” (p. 66). Per tant, ell fa lo que li suggereix la jove.
Com veiem, en aquestes rondalles, perd el dimoni com també ho fa en el relat següent, “El darrer fruit del garrofer” (p. 71), semblant a un conte recopilat per Enric Valor: un pagès lliuraria la seua ànima al diable “quan el garrofer no tingués fruit. Mes, com el garrofer sempre en té, de fruit” (p. 71), guanya l’home.
Una altra rondalla en què l’enginy fa costat a qui fa la proposta, en aquest cas, a una dona, i que reflecteix el matriarcalisme, és “El pont de Martorell i el gat”, plasmada per Cels Gomis. “Cada vespre, fa molt de temps, una vella anava a buscar aigua a la font de l’Endó i, com que és a l’altra banda del riu, s’havia de mullar passant l’aigua” (p. 72). L’anciana i el dimoni acorden que ell li faria un pont, amb la condició que el diable s’emportaria el primer que el passàs. “L’endemà, el pont estava llest, però la vella (…) va deixar anar un gat i l’hi feu passar” (p. 72) i, per consegüent, la dona resta salvada.
Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] La pedra.
