Prosseguint amb la rondalla valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco, captem més detalls en vincle amb el matriarcalisme, com ara, el fet que el regidor i el carceller, “com que eren dos homes drets i fets, sabien per experiència que els giravolts de la vida, a voltes, canvien el caràcter de les persones. Aquell home havia passat moltes hores tancat a les masmorres de les torres de Serrans i, per tant, havia tingut temps de sobres per a meditar i vore que la vida que feia abans el portava de cap a l’infern. De manera que el carceller va assentir i el regidor va dir que, per ell, el tracte estava fet, però que ho havia de consultar amb els consellers i els justícies de la ciutat[1]” (p. 18).

Respecte al paràgraf anterior, des d’un primer moment, em recordà el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de María Helena Sánchez Ortega (a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat), en què es tracta sobre dones castellanes que, en la seua jovenesa, es dedicaren a la prostitució i que, en l’hivern (quan ja havien passat l’etapa de la maduresa i de penediment, això és, la tardor), en moltíssims casos, per exemple, passaren a viure en convents. En aquest conte valencià, el fet és prou semblant: primerament, l’home es dedica a actes de maldat i, al capdavall de l’obra, després de matar el drac, se’n va a residir en el monestir de Santa Maria del Puig. Ara bé, hi ha un fet considerable: ací no és la dona qui passa per la fase de penediment i que, a més, es retira, sinó… un home que, prèviament, havia acceptat seguir les indicacions de la Mare de Déu (és a dir, d’una dona, però no rectes). Aquest detall va en línia amb les paraules que podem llegir en els passatges immediats, en què l’home parla davant de l’assemblea, ja que els regidors havien decidit tirar junta:

“L’endemà mateix, davant l’assemblea dels pocs representants de la ciutat, (…) va parlar amb el cor en la mà i amb molt de coneixement” (p. 18), els indica lo que ell requerirà i, finalment, els addueix que, “Si, amb tot això, una miqueta de sort i l’ajuda de la Mare de Déu, puc matar el dragó, em retiraré al monestir del Puig i dedicaré la vida que em queda a l’oració” (p. 19).

Aquestes paraules concorden molt amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563): la religiositat, per damunt de les accions amb la societat. Potser aquesta rondalla, o bé és d’aquella època, o bé hi està inspirada. El Concili Vaticà II (1962-1965) apostà per un cristianisme més centrat en lo social i en l’obertura i no en la parafernàlia, ni en l’espectacle i, com ara, en una visió del cristianisme més d’acord amb el matriarcalisme, receptiu a lo que pogués aportar la ciència, a totes les cultures i a totes les religions.

Tot seguit, “Amb aquelles paraules tan boniques, que pareixien encara més belles perquè eren sinceres, el condemnat a mort va convéncer fàcilment els presents, que acceptaren el tracte per unanimitat” (p. 19).

Igualment, en aquesta llegenda, no apareix la figura de l’heroi solitari, sinó la col·laboració, molt relacionada amb lo matriarcal (així com, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, una part més del matriarcalisme mediterrani, sempre van junts): “el presoner va demanar que tots els homes, dones i xiquets de València feren bona cosa de soroll per atraure l’atenció del dragó i fer-lo eixir del cau fosc on s’amagava la major part del dia” (p. 20). I així ho fan, per mitjà de la complementarietat. I l’home venç el dragó.

En u dels passatges finals de la rondalla, el regidor de València, en representació de la resta d’autoritats polítiques, judicials i notables de la ciutat, “va fer honor a la paraula donada” (p. 25) i el declara home lliure.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Es refereix a la ciutat de València.