Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses figues i es fill petit”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom XXIII, els criats del rei donen a En Bernat el cavall que anava acompanyat de les egües i, ràpidament, el jove fa via cap a la vorera de la mar, on veu “un peix gros damunt s’arena (…).

Aquí, En Bernat bota des cavall i empeny es peix cap a s’aigua fins que l’hi feu arribar” (p. 75) i, ja en el cavall, segueix el peix mar endins i, des d’allà, cap a les terres de ses “Costes des mig de mar”. Al punt, descompareix el peix i, En Bernat, per unes penyes, s’acosta cap a un castell, on el rep una fadrineta, a qui demana per la senyora de les Costes des mig de mar (pp. 75-76) i ella li respon:

“-Per ella em tenc, galant cavaller! -diu sa revetlera-. ¿Què volíeu de mi?

-Què he de voler, Senyora Altesa? -diu En Bernat-. Poder-la servir en qualsevol cosa que sia bo.

I, encara no hagué dit això, com bota des cavall, s’agenolla en terra i diu:

-Senyora Altesa: no m’aixecaré de terra que la senyora altesa no pugi a aquest cavall.

-Però per anar cap a ca nostra! -diu ella.

-Anirem allà on voldrà la Senyora Altesa -diu ell.

-Però també hi ha de pujar el galant cavaller! -diu ella.

-Hi ha lloc per tots dos! -diu ell” (pp. 76-77).

Amb aquestes paraules, que molt bé reflecteixen el matriarcalisme sense necessitat d’indagar en terres llunyanes a tot l’àmbit lingüístic i que, a banda, coincideixen amb trets de moltes cultures igualment matriarcalistes que, siga per motius de modes, siga perquè fa més fi, siga pel motiu que siga, són considerades com no patriarcals en més d’un article en premsa o en moltes entrades d’Internet, copsem: 1) que En Bernat (l’home) s’agenolla als peus de la princesa (però no en senyal d’humiliació), 2) la princesa prioritza “anar cap a ca nostra”, que ací podria incloure tots els dominis del regne on viu, 3) En Bernat li comenta “Anirem allà on voldrà la Senyora Altesa” (i, així, és ella qui dicta cap a on es mouran, no ell), 4) ella no es desentén de l’home i el tracta bé i 5) hi ha lloc per a tots dos (una actitud acollidora cap a l’home). En resum, trets molt lluny de lluites pel poder i per la fama, que podem trobar en molts escrits en Internet, per exemple, redactats entre el 2019 i el 2022 i que tracten sobre lo matriarcal.

I, tot i que En Bernat enganya la princesa i no la torna a ca la senyora, ell li addueix que no se’n penedirà, ella li ho posa molt més fàcil i, de pas, n’ixen guanyant els dos: “Com som home que no l’engan! Aviat, ho veurà, que no l’he enganada!

(…) Quan la senyora princesa les va perdre de vista[1], es despassa un anell que duia as dit i, zas!, el tira a la mar” (p. 77) i, “amb una exhalació, aquell diantre de cavall ja els tengué a s’altra vorera, allà on En Bernat havia trobat aquell peix fora de s’aigua” (p. 79), ja que la mar s’havia convertit en terra. I, per tant, malgrat que captem aquest canvi, continuem en un element natural vinculat amb la dona: la terra (p. 79). I, immediatament, són a cal rei.

Però, no sols En Bernat s’agenolla als peus de la princesa, sinó que el rei “mena la senyora princesa (…) dins sa cambra millor del palau, li posa a ses seues ordes set criats i set criades que no havien de fer més que servir-la i regositjar-la[2], i ja ho crec que estava ben servida i regositjada” (p. 79).

Afegirem que, quant al fet de ser servides, ma mare m’ha comentat que ja ho feia el seu avi patern a l’àvia paterna, sense que això volgués dir que ell fos tractat com un esclau, ni menyspreat, i, més encara: hi havia molta harmonia a nivell familiar (els avis i les àvies de ma mare, tots quatre nascuts en els anys setanta del segle XIX). 

A més, en la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015, són les dones del poble qui trien una comissió, qui van a comentar-ho amb el bisbe i qui aconsegueixen lo que s’havien proposat (p. 90), ja que el bisbe els ho aprova i els ho fa possible. I, així, podríem plasmar unes paraules respecte a la cultura colla i traslladables a la vinculada amb la llengua catalana, les quals, en relació amb aquest detall en la llegenda, m’ha comentat, hui, 18 de maig del 2022, un amic molt coneixedor de la cultura colla: “Aquella és una societat matriarcal”. La realitat, per davant del culte als formalismes i a les modes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Les “Costes des mig de mar”.

[2] Del castellà “regocijar”.