Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dos bessons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, llegim que, un poc després, mentres que li parlava la filla del rei, senten el drac,… En Joan, amb molta espenta i amb el cavall i amb el gos com també amb l’espasa, “envest es drac pegant-li una mala fulla” (p. 70), es fica entre els set caps del drac, veu on és la junta (p. 71), afina el drac i, a continuació, En Joan “li talla ses llengües des set caps, les s’amaga i se’n va i desferma sa filla del rei.

-Ja te’n pots anar en voler -li digué, quan l’hagué desfermada” (p. 71). I, així, el jove ha seguit les directrius de la filla i l’ha salvada però no es presenta com un alliberador sinó que li diu “T’he salvada (…). Tu tens ses feines a ca teua; i jo, a fer món cap envant” i, al capdavall, la filla del rei no el pot tòrcer (p. 71) i “arriba a la ciutat” (p. 71) i, així, a on eren el rei i la reina.

Aleshores, el rei fa unes dictes: “que es present es qui ha mort es drac, i es casarà amb sa seua filla” (p. 72) i, com en rondalles semblants, ho fa un arriscat (en aquest cas, un oportunista, “arriscat”, en la rondalla), i, com que diu al rei que ell ha mort el drac, el monarca, fidel a la paraula (“Paraula de rei no pot mentir”), ho exposa a l’aspirant, es preparen les noces i tot, malgrat que la princesa li comenta “Això no és es cavaller que matà es drac!” (p. 72).

I, un poc abans de l’inici del casament, hi apareix En Joan, “qui havia tenguda notícia de ses dictes del rei i se’n venia perquè li donassen lo que s’havia guanyat” (p. 72) i, com que la princesa diu que eixe sí que és el cavaller que l’havia salvada i, a banda, En Joan exposa al rei les llengües del drac i encaixen en els distints caps de drac i, àdhuc, la filla del rei comenta “Aquest és qui el matà” (p. 73), En Joan i la filla del rei es casen (p. 73).

Un poc després, veiem que la princesa i En Joan se’n pugen a una torre i que, un dia, la filla del rei li parla del castell de Liorna, que qui hi va, no torna. I, ell, amb molta espenta, tria anar-hi i, entremig, troba una jaia, qui el tempta i la terra s’obri i s’engoleix En Joan, el ca i el cavall.

Llavors, el germà, En Bernat, mira l’ampolleta i, en veure-la, diu, respecte a En Joan: “Me’n vaig a ajudar-li” (p. 74) i aplega a la cort i, encara que la filla del rei anava de dol i li comenta que qui se n’anava al castell de Liorna no en tornava, En Bernat li respon:

“-Idò, ara hi aniré jo. O tornarem tots dos o hi quedarem tots dos” (p. 76) i, amb molta espenta, se’n va cap al castell, amb el cavall i amb el gos. I, quan la jaia li dona un cabell per a que calme el gos, En Bernat, li comenta que el ca no mossega, agafa la velleta i li diu que, o allibera En Joan, o l’ofega. Immediatament, la jaia allibera En Joan, “Es dos germans es donaren un abraç” (p. 77) i, a més, En Bernat ordena la jaia que òbriga dos batiports i, aleshores, “en sortien tot un enfilall de cavallers, lo més plantosos i ben tractats. Tots eren fills de reis, o comptes o marquesos” (p. 77). I, tots ells i els dos germans, se’n van cap a la cort, En Joan es casa amb la filla del rei i, quant al germà, En Bernat, “el casaren amb una neboda del rei, el feren sa segona persona de tot es regnat. I aquells dos germans amb ses dues dones i amb tota s’altra família, visqueren anys” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.