En la rondalla mallorquina “Una qui no vol pastar”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, a banda de ser molt semblant a una de la comarca de l’Horta de València i que recollí Cristòfor Martí i Adell [1], “Conflicte de novençans”, veiem un tret diferent i, a banda, vinculat amb el matriarcalisme i amb comentaris que hem rebut sobre qui porta la batuta en la casa: la dona guanya la mà, com, fins i tot, veiérem, la vespra[2] d’escriure aquestes línies, en una cançó que, primerament, podria semblar matxista[3]… fins que passem a la segona i a la tercera estrofa. Així, en aquesta rondalla valenciana, la dona (i senyora ama), tot i que els lladres han entrat en casa d’ambdós i fan l’agost, al capdavall del relat, respon sense embuts:

“La dona, però, que es veu davant el marit amb traça de màrtir resignat, pelat com un meló i aquell pastís monumental de farinetes damunt del cap, esclata: ‘Hala, Bernat, pelat i de farinetes cofat!’. Com si se li disparara de colp un moll al cul, Bernat salta de la cadira, estén el braç com diuen que ho féu Colom el dia que descobrí Amèrica i crida: ‘Doncs tanca tu la porta tu que primer has parlat’” (p. 28).

En canvi, en la rondalla mallorquina “Una qui no volia pastar”, el marit, qui considera que la dona serà molt xarradora i parlarà primer, li proposa que paste “es primer que diga paraula” (p. 108). I passen les hores i, àdhuc, entra el batle i, quan ja són en el cementeri, u dels portadors, diu:

“-Què, els enterram plegats?

-Ben pensat! (…): plegats en vida, plegats en mort.

Els duien a la gaveta i, un, diu:

-Qui posam primer?

-S’home, que és més feixuc -respon es fosser.

Aquí, ell[4], veient que anava de ver, no pogué aguantar pus i diu tot rabent:

-A poc a poc! No vull, jo, estar davall!

-Idò, tu pastaràs -digué sa dona, tota remolesta i aixecant-se de dins sa caixa.

Fosser i portadors fugiren com cent mil diantres i es dos carronyes se n’anaren a ca seua i ell hagué de pastar” (p. 110).

De nou, veiem que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, en aquest cas, mitjançant una rondalla plasmada, a tot estirar, en 1932[5] (a diferència de la valenciana, molt més pròxima en el temps, dels anys huitanta del segle XX), passa un fet, igualment, habitual en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcal): l’home “és el burro de càrrega”[6]. Adduirem que són moltes les proves, els fets i els comentaris que ho confirmen i… que reflecteixen aquesta realitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En el llibre “Els contes de l’Horta”, publicat per L’Eixam Editors en el 2016.

[2] El 19 de febrer del 2022.

[3] La dona, als quatre dies de casar-se, deixa el marit perquè no li ha acabat de convéncer. La publicàrem el 19 de febrer del 2022 en el meu mur.

[4] El marit.

[5] Any en què morí Antoni Ma. Alcover.

[6] En paraules d’un amic, qui m’ho comentà el 12 de maig del 2021.