Una altra rondalla, en aquest cas, mallorquina, en què es plasma l’educació matriarcal i que tracta el tema de la bonhomia, és “Amics de barret i amics vers”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII. Així, veiem que, “Això era un home que, si volia un quern d’onces, en tenia quatre; manejava es diners a palades i només tenia un fill, que nomia Andreu.

Com aqueix fill mai anava butxaques buides, no ho vulgueu saber si molts li feien de l’amic” (p. 81).

Per això, un dia, el pare ho comenta amb el fill, N’Andreu: que podia ser motiu d’abús, per la seua bonhomia i que seria interessant que posàs a prova més d’u d’eixos amics “de bon de veres” (p. 81). I N’Andreu així ho fa, tot i que, primerament, no ho veia com el pare. El pare li proposa matar un porc, ficar-lo en un sac i que N’Andreu se’n vaja a casa d’uns amics (pp. 81-82). En casa del primer, l’amic comenta que son pare no permetria deixar-hi un mort (qui creuen que és un home), fet que ens pot recordar allò de carregar el mort d’altri…

En acabant, el pare li comenta d’anar a visitar amics d’ell i que copse detalls (p. 87)… però que N’Andreu, novament, s’hi emporte el sac. I, en aquests casos, són tan col·laboradors, que, al capdavall, N’Andreu diu què hi ha dins el sac (p. 87):

“-Es amics, Andreu, són per quan s’han mester -diu aquell home-. Basta que ton pare t’envii i em deman això per jo accedir-vos-ho. I lo millor és sortir-ne ara mateix…” (p. 87). Llavors, N’Andreu capta “sa finor d’aquell home envers son pare i d’ell” (p. 87): “Ara he tocat amb ses mans (…) que vós sou un amic ver, de bon de veres, de mon pare i meu” (p. 88).

Un poc després, N’Andreu torna a sa casa i son pare li conta una anècdota en què, a banda que és una al·lota qui (per demanda del seu nuvi) acceptarà un altre nuvi (un favor d’amic a amic) i ella és qui el tria i ho aprova, apareixen tres hòmens i un rei i, és ací, on més es reflecteix el tema de l’educació matriarcal.

Així, hi ha un home innocent però a qui, un altre (qui n’era molt amic), quan estan a punt de posar-lo en la forca, diu que no és culpable dels fets que li carreguen:

“-Amic meu! I a on et veig? Com pots tu haver feta aquesta mort? No pot esser que l’hages feta!

-Jo t’ho assegur de que no l’he feta! Ho puc jurar damunt un Sant Crist! -va dir plorant aquell pobre ciutadà.

I què fa mon pare? Es presenta as jutge, que era allà mateix, i ja li diu:

-Senyor jutge: aquest home és innocent! Aquest home n’és ben net, d’aqueixa mort! Jo en responc!” (p. 93). I aquest segon home el defendrà i, a més, acceptarà que el sacrifiquen en lloc de l’amic.

Ara bé, quan eren a punt de penjar el segon dels hòmens, un home diu:

“-Senyor jutge! No és cap d’aqueixos dos que va fer aquella mort, la vaig fer jo!” (p. 94).

Aleshores, el jutge, davant d’aquella situació en què el primer diu que no ha fet mal, en què el segon donaria la vida pel primer i en què el tercer comenta que cap dels altres dos hòmens és culpable sinó ell, considera millor anar a tractar-ho amb el rei. I el rei, que ací podem veure’l, àdhuc, com el cap de la família, com el mestre, com el cap de colla i, per descomptat, reflectint u dels papers que fan moltíssimes dones (en aquest cas, vinculat amb l’educació) i amb les relacions, “va tirar aquesta sentència:

-Amollau-los, tots tres: es ciutadà[1]i es qui respon per ell, perquè es veu que són innocents i per s’amistat fina que s’han demostrada; i, s’altre, es qui va fer sa mort, pes bon cor que ha tengut de no deixar penjar dos innocents, però que vaja alerta a tornar a treure cap peu des solc, perquè li costarà es cap i es coll.

I així ho feren: els amollaren, tots tres, i mon pare mena aquí amb es seu amic ciutadà i li diu:

-Aquí és ca teua i menja i beu com un sí senyor, i no tenguis cap maldecap: mentres jo tenga un bocí de pa, n’hi haurà mig per a tu.

Aquell homenet ja no anà de casar-se i va viure aquí amb mon pare i mu mare, com si fossen estats germans” (p. 96).

I això fa que, finalment, N’Andreu comente a son pare:

“-Si que teniu raó (…). Ara veig que no és gens bo de trobar un amic que ho siga d’obres i no just de boca (…), sinó des qui, amb ses obres, em demostrin que ho són de cor” (p. 96).

Personalment, m’identifique amb l’actitud del rei, amb la del pare i amb la que, al capdavall, tria N’Andreu. Afegiré que és una de les rondalles que més m’ha entrat en el cap i en l’anima, perquè, per a mi, la sinceritat, l’honradesa i fer les coses amb bona intenció són tan menesters com l’aire pur, per a viure i per a poder confiar en tu mateix, en moltes persones i en el demà.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] De Ciutat, ara, oficialment, Palma, la ciutat més poblada de les Illes Balears.