¡Ja ho crec que seria determinant, en lo cultural, el fet que l’Església valenciana adoptàs una línia molt favorable al castellà (i, de rebot, a lo patriarcal), des del segle XVI, i, més encara, a partir del segle XVIII, com ara, mitjançant el Cardenal Belluga (en l’Horta d’Oriola), el bisbe Andrés Mayoral (en la diòcesi de València) o, per exemple, del bisbe Marcelino Olaechea (en el segle XX i, a més, després del Concili Vaticà II), així com també hi influirien totes les prohibicions i les órdens que venien de Castella i que tractaven de fer miques lo que no fos castellà o en línia amb el model de vida i d’organització del Regne de Castella (i, en formar-se, jurídicament, l’Estat-nació Espanya, en el segon terç del segle XIX), amb lo castellà i, sobretot, de signe castellanista (lo que, d’aleshores ençà, es diu espanyolista), com ara, amb l’entrada dels Borbons, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i amb la del general Franco (1939-1975) o amb la política de tots els governs postfranquistes, indistintament de l’equip de govern de cada u d’ells! ¿No ha influït això en la transmissió cultural i en el paper de la dona i de l’àvia (o padrina)? ¡I tant! En lo polític, com en lo social, res es natural i cal anar a l’arrel i actuar amb sentit comú i amb molta iniciativa, per a anar més lluny de lo que sabem fins ara i de lo que veiem i que no va amb lo matriarcal (fet que no exclou fer ús de les noves tecnologies, al servici de les persones i per a que el Poble reviscole i vaja, amb dignitat, cap al demà)!

I, a més, cal dir que, un detall com el de la política lingüística, de l’entrada dels Borbons ençà, àdhuc, es plasma en una rondalla arreplegada per Joaquim G. Caturla, “Conte del mallorquí (Arreplegada a Santa Pola)”[1], quan diu que, “a Mallorca tota la gent anava molt descontenta perquè necessitaven moltes coses i no els en donaven cap ni una. Per això acordaren d’enviar a Madrid un missatger que exposara davant el rei i les autoritats totes les peticions dels mallorquins. (…) tragueren sorts i caigué sobre un home de tants, una persona senzilla i que, cosa ben lògica, no sabia parlar castellà” (pp. 127-128). I, a més, veiem que, “els viatges en aquells temps eren tan llargs, que quan el mallorquí arribà a Madrid totes les figues s’havien pansit. Llavors comparegué davant el rei i, en l’única llengua que ell coneixia, començà a parlar, i vinga de parlar per tal d’exposar-li les peticions dels seus paisans, i tan bon punt va acabar, li presentà la cistella de figues pansides” (p. 128). I, un poc després, llegim que el rei “no havia entès ni mitja paraula” (p. 128). La primera vegada que llisquí aquesta rondalla pensí que era una manera popular i senzilla d’explicar molt el tema lingüístic (i el polític) als valencians.

I podem pensar en el gran paper que feren les dones en el fet que es conservàs la llengua en el País Valencià, sobretot, tenint present que, com podem llegir en el llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, el tema de la instrucció en castellà i del castellà en les escoles de les poblacions catalanoparlants (i de les que no eren castellanoparlants i que formaven part d’Espanya) passaven per lo que es plasma en la nota 26 (en relació amb el “Gobierno Superior Político de Baleares”) quan, en un edicte de l’any 1837, aquest  govern decidí que, “Considerando que el ejercicio de las lenguas científicas es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (:..). Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción para pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve, pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de la prohibición” (p. 40).

En concordança amb el tema de l’actuació de l’Església valenciana des del segle XVIII fins al segle XX i tot, no deixarem a un costat, per descomptat, unes paraules de l’explanació, en relació amb l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea, de què Pere Riutort escriu que “Es de gran importancia histórica, la actitud negativa del Arzobispo Don Marcelino Olaechea, después del Vaticano II, que, juntamente con todos los  Arciprestes valencianos, no aceptó la lengua vernácula o popular propugnada por el Concilio Vaticano II y determinaron por votación que se usase ‘la lengua vernácula oficial’, el castellano. Esta proposición viene a suponer una contradictio in terminis. El Arzobispo Mayoral no llegó a tanta osadía, porque calificó al valenciano y sólo al valenciano, de ‘vernacula Valentinorum’” (p. 83). En aquest sentit, recorde que, quan, amb motiu de la Nit de Nadal (potser fins a 1990), ens juntàvem la família (per part de mare) en cals meus avis materns, el meu avi començava resant el Parenostre… en castellà. No podem oblidar que això és el resultat (i, lo mateix, han fet les àvies i les padrines, en moltíssimes famílies valencianes) de prohibir que els valencians poguéssem accedir a la llengua catalana… en el camp religiós i, com hem vist, per exemple, en pregar. I això és vàlid també per a les misses.

I, continuant amb l’arquebisbe Marcelino Olaechea, Pere Riutort afig que “Anteriormente, en la edición del Ritual Tridentino, que hizo (…) después de la guerra civil[2], hizo que se usase por primera vez en la Historia valenciana, en la parte catequética y en las preguntas que se hacían a los que recibían algún Sacramento, solamente el castellano. Corresponde a la normativa impuesta por el franquismo después de la guerra civil de 1936-39” (p. 83). Recordem que les mares i, així, les àvies, transmetien també, en bona mida, la part religiosa…

Com podem veure, bisbes així i moltes persones que encara estan vinculats a lo religiós o que es consideren cristians i viuen en el País Valencià, no besen la terra, no sols físicament, sinó en les seus actituds. Continuen, com llegim en l’explanació, una pauta que mostra que “Seguramente les molestará la misma existencia de la lengua: ‘Como es algo que discuten, mejor no meterse’, es la frase que se oye continuamente y ésta es la excusa, para evadirse de su obligación en conciencia, de la implantación de la lengua vernácula en las iglesias. (…) Inmediatamente, uno tiene que pensar, que lo que quieren es que desaparezca la lengua que habló San Vicente Ferrer en todas partes, la amada lengua de nuestros antepasados, la lengua de la tierra de los padres, la lengua patria, tan importante por la cultura de la que ha sido vehículo” (p. 129).

Per això mateix, opte per no silenciar aquesta realitat, per plasmar-la per escrit, per difondre allò que he rebut de Pere Riutort, u dels meus patrons de mostra (com li diguí el 23 de març del 2020, en una conversa telefònica), ja que, com diu un amic meu molt coneixedor del Poble colla (que és matriarcal), és un Poble molt religiós[3] com també ho són el valencià, el català, el balear i molts més. I no podem arraconar que moltíssimes àvies valencianes, que tant d’interés tenien per la llengua catalana i per la transmissió del llegat cultural que havien rebut dels seus pares “maulets”, no han tingut la possibilitat, durant molts anys (ni a hores d’ara), d’escoltar misses en valencià ni de tenir a l’abast moltes publicacions religioses i catòliques redactades en el País Valencià i en valencià, en la llengua materna. Pere Riutort ho manifesta sense embuts: “Los que están contentísimos de ello, son los enemigos de la recuperación de la común y amadísima lengua de nuestros antepasados, valencianos, catalanes y mallorquines… ¡Cómo se lo podemos permitir, que al fin, destruyan el tesoro más grande de nuestra cultura, la lengua de nuestra vida, de nuestros sentimientos, de nuestra reflexión, de tanto arte literario, la lengua que nos identifica. ¡Lengua tan importante en la historia cultural de Europa…!” (p. 146).

Finalment, un comentari de Montserrat Morera Perramon, una dona amb aportacions molt interessants en relació amb l’estudi (en aquest cas, acompanyada d’una foto que m’envià el 12 de desembre del 2021): “Et presento la meva iaia. Ella m’ho va transmetre tot: contes, cançons, refranys, històries de vida, etc.” , i que responguí “Ella, amb una mirada oberta i joiosa; tu, amb uns ulls desperts, vius”. I, tot seguit, m’afegí: “Ah, i em va ensenyar a llegir abans d’anar a escola!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Des de fa uns dies, assistim a un fet continu: determinades persones, per deducció, vinculades a la telefonia, no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta. La nostra resposta és que posem la voluntat al servici de la intel·ligència i que estudiem sobre el matriarcalisme amb el desig que la veritat vaja sempre pel davant.

Notes: [1] Figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

[2] La guerra tingué lloc entre 1936 i 1939.

[3] En el llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès”,de Joan Sala Vila (1929), podem llegir, en el poema “Missa el dilluns” (p. 18), que “La guerra anava per llarg, / els masovers de Can Torras / eren molt religiosos, / no faltaven mai a missa”.