Més comentaris, en el grup “Dialectes“, foren “El pare i tota la seva família eren catalans d’arrel. La mare, de Múrcia. A casa, es parlava català i, fins els quatre o cinc anys, no vaig aprendre alguna paraula en castellà.
He de puntualitzar que la mare treballava i qui em va criar era la iaia paterna. Ara, tot i ser i sentir-me catalana, m’expresso igual de bé en els dos idiomes, ja que, per edat, em va tocar tooota l’escola en castellà. A casa, el matriarcalisme es va saltar una generació: de l’àvia va passar als nets: l’idioma, les cançons, les costums,…” (Neus Soler Rodríguez), “Per mi, semblava molt natural que la iaia i la gent gran, en general, parlessin català…” (Monique Peytavi), a qui contestí “I a mi. L’altra llengua és la de l’administració de l’Estat, però no la del Poble, ni la de la terra”; “El meu pare era de Jaén, però es va integrar de seguida i, a casa, sempre hem parlat català. La meva àvia materna era de soca-rel: mai no li vaig sentir una paraula castellana” (Magi López Prats), “La meva àvia sempre ens parlava en català, com tota la família” (Antònia Cabot), “No tenia cap inconvenient, era la llengua de casa, familiar. La padrina va néixer l’any 1905” (Margalida Rubi Tomas).
En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 18 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Molt bo. Era també la nostra llengua, no podíem pensar ni plantejar-se altra. Era lo que teníem. Ens estudiàvem en castellà aprés, però els nostres pares no sabien parlar-lo: el coneixien, el sentien per la ràdio i, després, per la televisió” (Carmen Pastor Sisternes), “Ara ho valore molt més. Aleshores, ho trobava normal perquè és el que he mamat. Recorde dir-li, a ma uela, ‘Uela, això no es diu així!!!’ com, per exemple, ‘Ontinyen’, ‘cambra’ i moltes paraules que la pobra deia bé: era jo la que ho deia malament degut al castellanisme que ens ho mesclava tot.
M’agrada la meua llengua, m’agrada el valencià ben escrit. Jo faig el que puc, ja que no l’he estudiat mai: ni a l’escola, ni a l’institut, però bé[1]… poc a poc, almenys, ho intente” (Encarna Tormo), “Em sentia feliç” (Dolo Soler Esplugues), “Sí, a casa, parlàvem valencià i, la veritat que, a l’escola, es parlava el castellà i, a mi, personalment, sempre m’ha agradat parlar la meua llengua, encara que no sé escriure-la: faltes, en faig un carro, però m’agrada moltíssim” (Carmen Soler), “Sí. En ma casa, també es parla el valencià. En l’escola, donàvem castellà, però, en el recreo o, entre nosaltres, no parlàvem castellà: ens parlàvem en valencià.
Jo, al costat de ma casa, tenia uns tios de mon pare i no parlaven com nosaltres: era el valencià més clàssic o antic (…). Però, això sí: parlants i molt orgullosos amb faltes d’ortografia i tot. Falta dir que som tan orgullosos del nostre valencià que, sense estudiar-lo, ni res, ahí anem. Tampoc ens costa vore al que parla en castellà i, per respecte, contestar-li [en castellà] per a que ens entenga” (Maria Rosa Molina Blasco), “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats” (Federico Mahiques).
Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En l’original, “bueno”.
