“A casa, mana l’home, però es fa lo que vol la dona”, una dita aprovada per molts catalanoparlants.
El 31 de juliol del 2021, en la rondalla mallorquina “L’amo de So Na Moixa”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, poguí llegir una frase de l’home, respecte a la seua dona: “Lo millor que puc fer és creure sa madona”. El mateix dia, en consultar en Facebook, “Sa madona du es maneig”, passàrem al mur de Toni Viejo Gil, en què es podia veure una parella de manera activa i, com a comentaris, “Com ha de ser! Menos mal de ses madones” (Cati Llaneras Esteva-Pusseta), “Jo sempre ho he dit, però en Toni Viejo Gil no ho creu” (Toni Esteva), “Sempre has estat un home cabal. Es veu que també tens una madona mallorquina devora!” (Cati Llaneras Esteva-Pusseta), “I mutis….” (Toni Esteva), “Saps que va de tot més bé, quan sa madona du es maneig… I firmes!” (Toni Esteva).
El 1r d’agost del 2021, plasmí en el meu mur (i en distints grups de Facebook), un escrit que deia que “Ahir escriguí que el meu avi matern, valencià de soca-rel (1906-1992), deia ‘es fa lo que vol la dona’, i Pura Escriva Eleneta em respongué ‘A casa, mana l’home, però es fa lo que vol la dona’[1].
Lina Egea Orozco li ha comentat ‘En casa dels meus pares, també ho deien així’.
¿Com ho dieu? ¿Què opineu? Gràcies”.
En el meu mur, les respostes del 1r d’agost, foren “Abans es deia molt. Ara ha canviat tot, però pense que la dona predomina en les decisions” (Enriqueta Palazon Pelufo), qui considerava que, fins i tot, en la cultura castellana, l’home “pot manar molt, però sol fer-se el que diu la dona. Quan són opinions diferents, és clar”. “Hi ha una glossa d’un temps que deia ‘Bona vida té un ca, / si li donen menjar d’hora; / més bona la té la dona, / si la deixen comandar’” (Micaela Pujol Sarch), “El pare deia ‘A casa, mana la dona” (Rosa Garcia Clotet).
En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 1r d’agost del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Ma güelo matern (1907) i ma güela materna (1908). Em sembla que era ella la que, en les qüestions importants, decidia. Ella s’encarregava de les coses de casa i, ell, del camp” (Salvador Blasco, de Montroi), “En casa la meva dona, mana ella, tot i que, si es presenta algo gruixut, es discuteix acaloradament. Més clar, aigua” (Hilari Gascó, “Horta Sud, a tocar la ciutat [de València]”), “A casa dels meus avis materns, que són els que més he conegut (ell, 1897; i, ella, 1900), sempre ha dut la corda ella, Josefina. Amb cinc filles i un fill, en guerra i postguerra, hi havia molt que amallar” (M Amparo Borja Vidal), “La meua iaia, a Vic, sí feia i desfeia. La besàvia va treballar fins que morí als 107 anys i seguia portant l’economia de la casa (Russafa). Els fills, cosa de les mares sempre.
Ara, dit això, els iaios feien allò que volien. Se’ls parava el plat primers i no es dinava fins que no arribaven. Ells manaven d’una altra manera” (Magda Lazaro Mascarós).
Com a curiositat, direm que ni aquesta dita, ni altres semblants, figuren en el DCVB.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Ambdues respostes es feren en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 31 de juliol del 2021, en relació amb una frase d’una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover: “Sa madona havia de dur es calçons”. L’endemà, Lina Egea Orozco respondria a Pura Escriva Eleneta “En casa dels meus pares, també ho deien així”.
