EL SENTIMENT DE PERTINENÇA A LA TERRA. “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).
En juny del 2023, accedirem, per mitjà d’Internet, a l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, la qual obtingué el premi de la Societat Valenciana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926 i que fou publicada per l’esmentada societat en 1927.
I comencem per ací perquè hem considerat que, en la introducció que fa al tema de les contarelles, a banda d’exposar què creu ell que ha de fer un folklorista i com cal que responga, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra molt ben plasmat i que, a més, el relaciona amb com evolucionà des de la guerra de Successió (primer quart del segle XVIII) fins aleshores.
Primerament, escriu que “la tasca del folklorista, al que l’afició el porta al recull i a l’estudi de lo popular, tant els costums, en sa variadíssima gamma, com les llegendes de distints aspectes, així com els contes i, fins als succeïts, o siga, lo que no és lo últim i no aplega a llegenda, tot lo que, per a arreplegar-ho, cal pelegrinar pels pobles i pels camps, no deixant d’escarbar per ermites i barraques i, fins a preguntar-los, a velles enrunes de castells i seculars casals, a penyals agegantanats, blavosos gorgs i rialleres fonts.
En totes bandes, es pot trobar alguna tradició. Poques persones velles deixaran de saber alguna contaralla de la qual el modern pelegrí ha de prendre nota i deu preferir l’oir-les de llavis de l’ancianitat o de la xicalla, puix els vells, amb l’enyorança del temps passat, recorden amb gust lo que, en la llunyana joventut, aprengueren; i les tendres criatures, no malejades encara per vanitats i per presumpcions, amb innocència, conten lo que han aprés de ses àvies i passejadores i, d’aquest modo, pot adonar-se’n, del perfum del fet, de la frase, del modisme, de la contaralla, que és lo més essencial en tota relació. El que no veu, el que no palpa, el que no assaboreix, parlant per boca d’altra terça persona, no pot ser bon folklorista” (pp. 9-10).
Per tant, inicia el pròleg, exposant que es pot aprendre molt a partir de les persones que viuen en la terra, bé si són velles (i portadores de coneixements, de vivències i de saviesa popular), bé si són xiquets, bé si són àvies, bé si són dones que passegen nens: “lo més essencial en tota relació” amb lo que hi ha en la terra on es viu, amb els altres.
Cal destacar que, quasi cent anys després d’haver-se escrit aquestes línies, el 31 de desembre del 2023, abans de la Nit de Cap d’Any, l’antropòleg català Bienve Moya i Domènech (nascut en 1944), tornà a plasmar-ne unes, molt importants per a tocar els peus en terra, en nexe amb la presència del matriarcalisme i, per consegüent, d’aquest sentiment: “El neofolklorisme (que ha de veure o palpar el que pensa sense deixar lloc a la imaginació) ha pres aquest mite i s’ha posat a fer ninots (més o menys ben trobats) per fer-los sortir al carrer avui”, en al·lusió a la figura de l’Home dels Nassos.
Francesc Martínez i Martínez continua: “Deu aquest [= el folklorista], tindre estreta consciència i ample esperit. Lo primer, per a no eixir-se’n de la veritat; lo segon, per a no espantar-se de les variadíssimes relacions de tota mena que el poble ha inventat, en les quals es troben des de les més picants, fins a lo extraordinàriament innocent, com a formades pels segles, per a entreteniment de tota mena de persones: des dels infants, als ancians, des de les persones timorates, a les desenfadades, fent cas omís de lo descaradament immoral, però no reprovacions a aquelles en què, desenfadadament, isquen personatges sagrats en les contaralles, puix el poble no sol entendre d’hipocresies i, manco, és cerimoniós” (pp. 10-11).
De fet, podem dir que, bona part de la resistència a lo matriarcalista que copsem en cançons, en rondalles, en comentaris, etc., més d’una vegada, entre el 2020 i el 2023 i tot, procedien 1) de persones vinculades amb partits polítics o molt actives en la política, 2) de persones pertanyents a grups feministes de línia radical i patriarcal en la seua cosmovisió (la qual enllaça amb la figura simbòlica del pastor) i 3) de persones molt religioses (en el sentit de místiques, d’una mena de principis limitats a pregar i viure). En canvi, la gran majoria (a mesura que llegia més reports i més comentaris externs als de la població o als de la comarca on vivien), acceptava que les arrels (i, més encara, referent a persones nascudes abans de 1920) i el present, en moltes poblacions catalanoparlants, eren matriarcalistes.
Afegirem que, per exemple, com més arrelada tenien la llengua castellana i més ús feien de castellanismes o menys interés mostraven per l’ús genuí de la llengua catalana (indistintament del nom amb què identificassen aquesta llengua), major era la rudesa, el menyspreu cap a la terra, cap a lo femení, cap la maternitat i més àmplia la tendència al cosmopolitisme, a lo políticament correcte i, de rebot, a actituds que empiulen amb el totalitarisme, amb les democràcies formals i amb l’agressivitat cap a qui no és de la mateixa corda.
Per consegüent, podran agradar aquestes paraules o no, però preferesc tocar els peus en terra abans que dir (o escriure) lo que uns altres volen, a canvi de tenir-me en una gàbia de barrots daurats i com un esclau o com un llepó.
No debades, Francesc Martínez i Martínez, tot seguit, posa que “Els d’esperit astorat o, millor, els simples o els hipòcrites, que no s’acosten al folklore, perquè, en el recull de ses distintes manifestacions, es trobaran abundoses contarelles (unes, picants; un poc brutoses, altres, d’aquina irreverent) però que, ben examinades i, atenent que la majoria provenen de l’època medieval, en què la gent, tota, tenia un ampli criteri, era més franca i desconeixia el refinament de la moderna hipocresia, no tenint per què posar-los tafetans” (p. 11).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)