En relació amb el gran interés de l’àvia Damiana per la tasca que duia a terme, amb la seua paciència, amb la gran exigència i amb consciència de Poble i des de la seua ànima, com se’ns comenta en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (pp. 20-21), direm que considere molt interessant que, fins i tot, a nivell de l’ensenyament reglat, es comente un text que escriurem, tot seguit, com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, amb molts texts i reflexions i comentaris, realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica, quan exposa unes paraules del radiomissatge de Pius XII amb motiu del Nadal de 1955, i que considerem que, en un règim democràtic i en una aula com també en una família o en un col·lectiu social (com ara, polític, sindical, educatiu, religiós, a favor de la tolerància, etc.) caldria que es fes públic, amb la intenció de contribuir a la construcció de persones més obertes. Hem considerat que van molt en línia amb el matriarcalisme. Així, Pius XII digué: “La substància de l’error consisteix a confondre la vida nacional, en sentit propi, amb la política nacionalista: la primera, dret i honor d’un poble, pot i ha de ser promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà mai suficientment rebutjada.

La vida nacional és per si mateixa el conjunt operant de tots aquells valors de la civilització que són propis i característics d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució.

En la seua essència, doncs, la vida nacional és alguna cosa no política, de tal manera que, com ho demostren la història i l’experiència, pot desenvolupar-se al costat d’altres dins d’un mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest.

La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies…

Seria certament una equivocada política d’unificació, si no l’havíem d’anomenar més aviat de traïció, el fet de sacrificar a interessos nacionalistes les minories ètniques que es troben privades per la força per a defensar els seus béns suprems, la seua fe i la seua cultura cristiana. Els qui així obrassen no serien dignes de confiança, i no actuarien honestament si després, quan ho exigeix el propi interés, invocassen els valors de la Religió i el respecte de dret” (pp. 4-5).

¿Aniria en línia amb el matriarcalisme, que els catalanoparlants, fins i tot, en les classes, o bé en les sessions d’ensenyament de la llengua catalana, àdhuc, poguessen tenir accés a texts com aquest, no solament per a aprendre a llegir i a escriure, sinó, com veiem en l’encíclica “Gaudium et spes” (de 1965), del Concili Vaticà II, per a ser “els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat” (no. 55) i, així, comentar-los amb persones d’altres Pobles i, de pas, crear més vincles interculturals? Sí, així com, per exemple, se’ls convida a reflexionar i a redactar a partir de texts de pensadors diferents. D’aquesta manera, sorgeixen persones més sociables, tan vinculades amb les cultures matriarcalistes, cultures en què es contribueix (“pagar la contribució”, fet que té prou a veure amb l’aportació solidària, diem en la llengua catalana), però no s’imposa (“impuestos”, diuen en la cultura castellana, patriarcal)…, i, així, es forma les persones a forjar ponts (“contribueixen com el vincle”, diu Pius XII, qui no aprova les imposicions) i no a actuar fent perorates, ni recorrent al politiqueig. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.