Un altre escrit en què apareix el tema del sentiment de pertinença a la terra és “Sant Andreu de Palomar i el sentiment de pertinença” (http://www.expresdesantandreu.cat/noticies/2020/10/13/sant-andreu-de-palomar-sentiment-pertinenca), de Lourdes Pinyol i publicat en el diari “L’Exprés de Sant Andreu” en octubre del 2020. Primerament, direm que Sant Andreu de Palomar és un històric poble que, de 1897 ençà, forma part de la ciutat de Barcelona. Diu així: “’D’on et sents? Un nucli d’andreuencs i andreuenques irredempts, –emulant l’Astèrix del còmic– es resisteix a sentir-se anomenat ‘barri’ i orgullosament milita i reivindica –de manera tossuda i persistent– que Sant Andreu de Palomar és un poble. Aquest sentiment de pertinença, en diferents graus i de característiques diverses, va en augment i es fa cada dia més present en tots els àmbits. Fins i tot, els representants de les institucions, d’aquí i de fora, aprenen ràpidament que han de fer servir el terme poble i no ‘barri’ quan fan parlaments en actes públics, si volen empatitzar amb qui els escolta”.

Sobre aquestes paraules, el primer dia que les llisquí, me’n recordí d’unes que em deia un company de Magisteri nascut en Russafa (un històric poble que, en 1877, passà a formar part de la ciutat de València). No debades, durant una visita a què, en el curs 1991-1992, em convidà (i també en classe), ell deia “Jo sóc de Russafa”, no de València, i, així, em reflectia aquest sentiment vers el poble. El fet és que, així com parlar de “Valencià” li semblava, com aquell qui diu, abstracte, parlar de “Russafa” li aplegava a l’ànima. I, en el moment de plasmar aquestes paraules, el 31 d’agost del 2024, captí que ell volia sentir-se com exposa l’autora de l’article, no com un nombre més i que, per això, cercava que el turista, el nouvingut, empatitzàs amb l’oriünd.

Quant a altres zones de València amb aquest sentiment, l’endemà, 1r de setembre del 2024, durant una visita que em feren els meus pares, mon pare digué que també es reflectia en el Grau (en què, com ara, s’inclou el Cabanyal-Canyamelar, un poble a què, un altre company de Magisteri, se sentia molt vinculat, fins al punt que, ben prompte, et deia que ell n’era i que s’estimava comptar amb una foto del segle XIX que havia aparegut en el diari valencià “Levante-EMV”, la qual li doní).

“Podríem dir que el sentiment de pertinença és la satisfacció que la majoria de nosaltres obtenim quan ens sentim part integrant d’un grup, col·lectiu o territori, vinculant-nos i identificant-nos amb la resta, la qual cosa afavoreix la cohesió social, les accions participatives, de cooperació o de suport mutu.

El sentiment de pertànyer o sentir-se de Sant Andreu no depèn de si hi has nascut o de si hi tens la família. Hi ha gent que, tot i fer pocs anys que hi viu, se’n comença a sentir part i són molt receptius a conèixer la seva història fent seves les reivindicacions que se’n deriven”.

En nexe amb aquestes paraules, encara evoque que, a mitjan dels anys noranta del segle XX, me n’aní a ca Pere Riutort (qui, aleshores, vivia en la ciutat de València i hi tenia objectors de consciència que feien la prestació social substitutòria). Doncs bé: un dia, en entrar-hi, viu que u dels objectors (nascut en Granada) era junt amb el mestre de Magisteri. El pedagog li demanà en castellà:

“-En la teua terra, ¿què es menja?”.

Tot seguit, el xicot li respongué:

“-En la meua terra,…”. 

I continuà.

El fet és que, en una segona visita a la mateixa casa, l’ensenyant estava junt amb dos jóvens: un valencià catalanoparlant i aquest xicot de Granada. I els dos jóvenss, aprenent amb llibres d’ensenyament de llengua catalana coordinats pel docent, qui, junts en la taula, els l’ensenyava.

Afegirem que la resposta del jove, qui, també poguí veure, si més no, un tercer dia, fou dir algunes paraules (però en la llengua vernacla) a Pere Riutort, tret que empiula amb l’actitud de qui, com em deia el mestre, està a favor d’un empelt: persones que recorden les arrels d’on nasqueren i que, al mateix temps, volen sentir-se de la zona i participar en la terra que els acull (en la que viuen, començant per la llengua vernacla, que és lo que més defineix la cosmovisió de cada poble del món). I, a partir d’algunes vivències que he tingut, sempre és d’agrair les persones que et faciliten aquesta adhesió a la terra nova (per exemple, al poble on passes a viure) i que cada u de nosaltres s’interesse pel veïnat (l’esperit de barri i el comunitari), per la localitat, etc..

Parlem de poble, però no amb el significat patriarcal d’Estat (com féu Francina Armengol, la presidenta del Congrés dels Diputats espanyol en el 2023, qui militava en el partit socialista espanyol, en llegir el poema “Assumiràs la veu del teu poble”, de l’escriptor valencià Vicent A. Estellés, en què es fa una defensa de la llengua vernacla, però no de la idea de “pueblo español”, o siga, de “pueblo castellano”, ni d’Espanya, ni de lo relacionat amb la tradició de Castella).

Continuant amb l’article, la veïna de Sant Andreu de Palomar addueix que “Les xarxes socials hi han contribuït força a aquest sentiment: diferents grups de Facebook,(…) amb milers de membres, tenen el topònim Sant Andreu en el seu identificador, amb l’objectiu d’aglutinar interessos, sentiments, propostes, intercanvis, però també queixes de tota mena que obliga, a vegades, als moderadors del grup, a posar ordre i aplicar normes estrictes. Les xarxes s’han convertit en un termòmetre força precís de com veu la gent -la força de la gent- el seu entorn més proper”.

Tocant el tema de les xarxes socials, especialment, de Facebook, podem dir que ens hem trobat amb grups (com ara, d’Alaquàs) molt oberts i que, fins i tot, ens han aplanat el camí, per mitjà de la introducció d’entrades i de comentaris que, en grups més grans (o, suposadament, d’esquerres o valencianistes o per la cultura vernacla), havien restat arraconats o bé rebutjats. Igualment, en alguna ocasió, hi ha hagué persones que, davant això, em proposaren crear-ne algun en Facebook i que jo el dirigís. I ho férem. 

En aquest cas, el resultat és que, més d’una vegada, el nombre de membres és menor, però la participació és més alta i més sucosa. A banda, ens estalviem possibles censures per temes que, més d’un polític (o més d’un afiliat) consideraria políticament incorrectes, tot i que ajudarien a tenir una visió més àmplia de la realitat, del passat que explica el present i, òbviament, del matriarcalisme.

Prosseguint amb l’article esmentat, Lourdes Pinyol diu que “Sant Andreu també disposa d’un parell de diaris digitals i una revista mensual (…). Aquest conglomerat de mitjans denota que Sant Andreu té un teixit vital molt ric i interessat en tot el que té relació amb la millora social i patrimonial del poble. (…)

També ens podem preguntar si la pandèmia i el confinament del març, coincidint amb l’inici de la primavera, va contribuir a veure Sant Andreu d’una manera més propera i sentida. Hem descobert el valor del silenci als carrers, els colors dels arbres des dels balcons o finestres, a reconèixer les diferents piulades dels ocells. Quan passegem, l’estretor dels carrers del nucli antic ens produeix una impressió d’intimitat i una atmosfera semblant a la de tots els pobles. Fins i tot, tenim tendència a donar llambregades per les obertures de les portes o finestres de les plantes baixes esperant veure escenes de la vida domèstica. Potser hem descobert detalls que ens havien passat totalment desapercebuts”.

En relació a eixe teixit vital a què fa esment, el 31 d’agost del 2024, un amic a qui coneixia de feia més de set anys, Joan Prió i Pinyol, m’escrigué en el grup “Passejant pels Països Catalans i per tot el món”: “Jo en sóc fill, de Sant Andreu de Palomar, i el que dieu la Lourdes Pinyol i tu, és cert. El sentit de pertinença és ben viu. Sempre dic que sóc de Sant Andreu, perquè me’n sento”. Llavors, li responguérem “Jo, més d’una vegada, deia ‘Sóc del Carrer Sant Antoni’ [d’Aldaia]. La celebració de la festa del sant hi contribuïa molt. De fet, amb quasi dotze anys, vaig ser u dels qui acompanyava els qui portaven l’anda del sant.

Eixos moments (i fets així junt amb l’interés per la llengua catalana, de xiquet ençà), et deixen empremta”. 

Finalment, sobre els petits detalls del poble i que enllacen amb els arbres i amb el veïnat, un dia, en ple viatge a Navarra, mon pare i jo veiérem (i, en acabant, ho comentàrem) com una dona d’Orkoien (un poble al costat de Pamplona) acompanyada del seu fill, en veure que hi havia un objecte en un parc,… però en terra, l’agafà i digué al xiquet que calia deixar-lo en una paperera, no en terra: una altra manera de plasmar el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)