Reprenent el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, l’investigador de Calella fineix el prolegomen dient-nos que, “tot el que expliqui d’ara endavant ha estat recollit de la tradició oral, llevat d’algunes llegendes que he consultat en fonts escrites per a complementar una visió panoràmica de l’imaginari que ha engendrat aquest petit país de valls, de muntanyes i de boscos atapeïts” (p. 15).
Posteriorment, passa al capítol “Llops” i, entre d’altres coses, trau un fet que és una realitat en moltes narracions, en la vida quotidiana de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en la poesia i en la música vernacles d’aquella època: “l’astúcia [de la guilla] sempre triomfa i treu profit de les qualitats masculines i, al llop, sempre li toca córrer els riscos i ser l’ase dels cops” (p. 22) com també el ruc de càrrega i més.
En la pàgina 23, Dani Rangil ens endinsa en un tema que han tractat alguns folkloristes: que el nom de determinats sants fou una adaptació de les cultures autòctones paganes. Com a exemple, indica que, “Tot i que el cristianisme va esdevenir religió oficial de l’Imperi Romà d’ençà del segle IV, les creences anteriors i el culte a divinitats paganes molt relacionades amb la natura ha perdurat fins al segle XX en els àmbits rurals (…) sota personatges del santoral cristià. Sant Llop absorbeix característiques d’un ésser amb probable origen precristià, el Pare Llop o encortador de llops” (p. 23), o siga, un encantador de llops. Cal recordar que aquest animal té molta relació amb els boscs i, així, viuen més allunyats d’ambients urbans, i que pagà va unit a rural, a fora de l’entorn sota influència cristiana.
Resulta interessant i positiu que l’autor no sols plasme que, d’acord amb u dels seus informadors (Josep Camps), “En aquell temps, les esglésies tocaven la posta de sol” (p. 25), un detall que enllacem amb lo matriarcalista i amb l’agraïment a la mare (ens trobem en una de les etapes més obscures del dia) i que, al seu parer, “Altra vegada, aquests relats em confirmen que la memòria de la gent és moltes vegades més fidedigna del que ens pensem” (p. 25) i, per tant, el recopilador reflecteix una cultura servicial i respectuosa cap a qui li reporta.
És més: en el punt “El llop i el flabiolaire” (pp. 27-28), passem a un relat amb molts punts en comú amb rondalles en què un personatge se’n puja a un arbre i s’allibera de llops… Ací, amb uns fets autèntics, de la ploma de la folklorista catalana Sara Llorens, qui ho publicà en un butlletí en la dècada de 1920:
“El suro del Llop era una alzina surera foradada per dintre que hi havia en el camí de Sant Genís de Palafolls a Santa Susanna. Una nit, (…) Un flabiolaire, que havia anat a tocar a Palafolls i que tornava cap a casa, es va arrecerar una estona dins d’aquella surera” (p. 28), un detall que empiulem amb contarelles en què una filla que havia estat rebutjada pel rei, recorre a un arbre (mare) que li farà de protector, de sopluig.
Passa que una colla de llops s’atansen a l’indret i, llavors, com en altres contalles, el flabiolaire “es va enfilar dalt de la surera, on els llops no el poguessin arreplegar. (…) En veure’l, el van esperar a sota pensant que, tard o d’hora, hauria de baixar” (p. 28).
Aleshores, l’home “va agafar el flabiol que duia a la butxaca i es va posar a tocar. En sentir-lo, els llops (…) van fugir tots per allà on havien vingut. El músic va poder continuar el seu camí” (p. 28).
Finalment, escriuré que, abans del 2009, ja havíem accedit a una rondalla molt coneguda, si més no, a nivell escolar, “El flautista d’Hamelín”, i que, aquell any llisquí que el flabiolaire simbolitzava el líder a qui segueixen els qui l’ouen.
Doncs bé, en la recerca sobre el matriarcalisme (en què començàrem a introduir rondalles en el 2020), hem captat que hi ha moltes contarelles en què, per mitjà d’un flabiol o d’una flauta, un home assoleix que o bé que ell vaja acompanyat de seguidors o bé que, mentres que sona l’instrument, amansesquen les feres (els adversaris) i que, al capdavall, cedesquen a les propostes del músic i, àdhuc, que reculen les injustícies amb què els contrincants pretenien fer de sobirans en el seu territori. I, més d’una vegada, després que ell haja acollit amb bon cor i de bona gana el present, donat per una dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.