Una altra secció interessant del llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil, és “Bruixes”. Comença dient que “Jueus, cristians i islàmics, les tres grans religions monoteistes, tenen els déus, grans profetes i màximes autoritats del gènere masculí; només en la cristiana, les dones adquireixen una certa importància. Dels seus sants o déus menors, una  bona part són dones i, després de Jesucrist, el personatge més venerat és la seva mare, que té un lloc privilegiat a toles les esglésies i és el personatge principal en molts santuaris, ermites i capelles de muntanya” (p. 113).

Després, ens endinsa en les arrels de pervivències paganes que ha inserit el cristianisme: “en els cultes més antics, on la majoria de divinitats tenen una relació molt directa amb la natura i en què les més importants són femenines, la direcció dels rituals no és una tasca exclusiva dels homes” (p. 113). Això explica que, en la ruralia, això és, en el pagus (mot vinculat amb el terme “pagès” i amb el camp), “els cultes pagans es perpetuen durant centúries, alguns documents eclesiàstics del segle X en donen fe” (p. 113). Aquestes línies s’acosten a unes que posa la historiadora catalana Teresa Vinyoles en la seua obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”: “en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49).

Més avant, l’estudiós afig uns mots que podríem empiular amb la poesia matriarcalista que hem tractat (bé del segle XIX, bé de catalanoparlants que encara vivien a primeria del segle XXI) i, és clar, amb moltes llegendes: “Els pagans, però, no necessiten temples, ni catedrals; la força dels seus déus està en grans arbres, en coves, en fonts, en salts d’aigua, en cims o en indrets on perceben una especial intensitat tel·lúrica.

(…) el paganisme perdura en els estrats més humils de la població, els més pobres i més privats de l’accés a la cultura [ oficial i urbana]. (…) Tot i la implantació absoluta de la nova doctrina, perdura una devoció instintiva cap a la  natura sentida especialment per les dones” (p. 114) i, en nexe amb el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea, publicat en el 2022, agrega un fet que havíem copsat en algunes oracions que ens havien escrit o de què ens havien reportat: “es mantenen i es transmeten a les filles o a les nétes altres oracions i senzills rituals apresos de la mare o de l’àvia, al marge de l’Església” (p. 114) institucionalitzada.

Aleshores, el folklorista de Calella passa al paper de la dona i dels juïns a bruixes i del paper que hi fa la Inquisició.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.