Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que considerem que té a veure amb la maternitat i amb el naixement de la primavera és “El Sant Crist del Clop”, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. “La sagrada imatge del Sant Crist de Ponts, que, aparentment, havia anat pujant a contracorrent el riu Segre, s’esfondrà en l’aigua en arribar al lloc del Clop (…). En un camp, prop del riu, hi havia un pagès que, mentre treballava, encomanà al seu fill, molt jovenet, que anés al riu a cercar aigua amb un càntir” (p. 299).

Comentarem que, des d’un principi, captem que el Crist (la primera figura masculina) s’endinsa en l’aigua, és a dir, en la dona, com si el fill (Jesús) anàs a la mare i ella (Nostra Senyora) tingués més força que el noi.

Igualment, apareixen el camp (la dona, la terra), el llaurador que la treballa (en lo eròtic i en lo sexual, tenir un home relació sexual amb una dona, en aquest relat, un pare) i un jove que, com el Crist, també fa via cap a lo femení (ací, representat per la riera) i acompanyat de la part femenina (el cànter, com qualsevol detall de recepció, d’acollida).

No obstant això, com que el xicot no podia, “Acte seguit, cridà el seu pare i, prenent aquest el càntir, el submergí amb força dins de l’aigua fins topar amb un dels braços del crucifix, la qual cosa féu emergir l’altre braç; el pagès s’adonà, llavors, que allí hi havia una imatge del Crist” (p. 299). Per consegüent, i fruit d’un canvi de personatges (ací, si no cristianitzats, almenys, presentats amb figures masculines), veiem que el fill encara no està fort (ni físicament, ni, a més, sexualment), a diferència del pare. A banda, el parent (com faria un metge durant un part) trau el futur nadó (el Crist) de les aigües (de la bossa de la mare, ací plasmada com un riu).

Per eixe motiu, “Anà el pagès, ràpidament, a comunicar la troballa a les autoritats civil i eclesiàstica de la població, les quals reuniren tot el veïnat per a anar en processó fins al lloc del Clop, d’on extragueren la sagrada imatge i la dugueren, plens de goig i de religiós respecte, cap a l’església parroquial, on li fou construïda una capella i un altar” (p. 299) així com, en molts pobles pagesos o de pocs habitants, en nàixer un nen, la nova solia aplegar als veïns, a moltes persones i a les autoritats (tant a les eclesials com també a les polítiques). I, com que ha sorgit de la mare i ens trobem en una cultura matriarcal, el fill (de la mateixa manera que els pobladors ho farien respecte a un ancià) està ben considerat i ben tractat (ací reflectit en els dos detalls artístics).

Finalment, empiulant amb lo que ens suggereix el text des de la primera lectura (“El fill nascut de les aigües de la mare”) i des de la del mateix dia que la plasmàrem en la recerca (“Això és el part”, com diguí el 5 de juny del 2023), podem llegir que “Aquests fets tingueren lloc en un 25 de març, festivitat de l’Anunciació” (p. 299), això és, uns dies després de l’inici de la primavera i, per dir-ho així, reflectit en l’anunci de la nova: renaix la vida, la infantesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Hem posat aquest article, “5 motius per defensar les humanitats”, publicat en el diari català “Ara” el 20 d’abril del 2014, perquè, per exemple, estem a favor de la introducció de la cultura tradicional plasmada en el folklore, més enllà del gènere dels personatges i sí, com ara, com un mitjà més per a explicar el present que vivim i per a fer possible que els alumnes capten detalls més enllà de la cultura popular que promouen molts mitjans de comunicació social i de lleis d’instrucció obligatòria i altres relatives a les universitats.