Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “Julivertina”. Una noia (Julivertina), qui vivia amb la seua padrina (qui era una bruixa), es troba que l’anciana li té gelosia i que, per això, la té en la cambra més alta del castell.

Però un dia que hi ha tempesta, “passava el rei i, quan la va veure tan garrida, va anar al castell” (p. 65).

Després, el monarca demana permís d’hostatge a la velleta i ella li l’admet. Un poc després, ell s’acosta on està la néta i, encoratjats pel rei, ambdós jóvens “se’n van anar amb un cavall.

Vet aquí que se’n van i la seva padrina, quan va veure que la jove havia fugit, corre al darrere d’ells” (p. 65).

Aleshores, com en relats semblants, la fadrina, a través de lo que llança entre ells dos i l’anciana, garanteix que la dona no els puga agafar.

Passa que, ben avançada la narració, la sensibilitat de la xica per la velleta, la fa girar-se, veure un mico i que, immediatament, l’al·lota passe a tenir cara de mona.

En acabant, el rei diu a la noia:

“’-¿Com et presentaré jo, ara? -diu-. ¿Què diran, la gent?’.

I, a tot això, van arribar ja a palau i el rei va dir a la seva mare que ell es volia casar amb aquella noia. I la seva mare li va dir que no, perquè tenia cara de mico. Però ell, ferm que sí, que s’hi casaria de totes passades.

I ja ho van dir tothom: que el rei es casava amb una que tenia cara de mico” (p. 66).

Com podem veure, per una banda, l’home s’interessa per l’opinió de la gent, més que per ser assertiu. I, com que la mare (qui té la darrera paraula), no li fa costat, ella ho desaprova.

Ara bé: en eixe moment, ell, amb fortalesa, decideix continuar amb la seua fidelitat a la paraula que havia donat a la fadrina, per a, demà, ser un monarca a qui el poble senzill, els nobles i l’Església, puguen considerar que és de fiar (com diu una dita, ”Paraula de Rei no pot mentir”).

Adduirem que el sobirà compta amb el suport dels súbdits i, per això, “A la noia, (…) li van fer molts presents; i va arribar el dia del casament i tothom va anar a veure quan sortiria la cara de mico amb el rei; i, així que era vestida, va arribar el present de la seva padrina, el qual era una capsa en què hi havia un paperet que deia que ja la perdonava i que li tornava la seva cara” (p. 66).

Per consegüent, no sols la velleta perdona la jove (al meu coneixement, perquè la xicota havia violat la forma de viure a què la sotmetia l’anciana), sinó que, ben mirat, la dona major té la darrera paraula i, recorrent a la remissió, també se’n beneficia el rei (es podrà casar amb una al·lota encisadora) i, així, la dona salva l’home.

Altrament, el narrador compensa la perseverança del monarca i que la noia, una bona persona, d’ençà del primer moment, haja confiat en ell com un rei de credibilitat: “I, de seguida, se li va tornar la que tenia abans i, així que van sortir, tothom esperava un mico… ¡i van veure una noia ben formosa!” (p. 67).

Al capdavall, podríem dir que, com que la xica no és de la noblesa, sinó del poble senzill, el futur marit (si més no, en aquest relat) simbolitza que, entre la gran majoria de la població del regne, també poden haver-hi persones amb qui un cap d’estat es puga identificar molt, més enllà de la bellesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.