“Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou”

El 13 de juliol del 2022 comentí en Facebook que eixe dia havia llegit “un refrany castellà traduït literalment al català:

‘En todos sitios, cuecen habas y, en mi casa, a calderadas’.

Algunes de les versions en llengua catalana van en línia amb aquestes paraules:

‘Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou’.

Curiosament, en la segona dita, hi ha molts trets vinculats amb el matriarcalisme:

1. ‘Per tot arreu’ (en sentit general, no absolut).
2. ‘bolets’: bosc, implica estar en contacte amb la natura, amb les plantes, amb els arbres i, per tant, amb la terra, amb la mare.
3. ‘quan plou’: l’aigua està molt relacionada amb la dona com també ho fa la terra. No sempre n’ixen, de bolets.

Una forta abraçada”.

En el meu mur, el mateix dia, em comentaren “A ma casa, es diu: ‘En tots els llocs cullen faves i, a ma casa, a cabassades’[1]” (Lourdes Hernandis), a qui escriguí “Resulta curiós que les versions en llengua catalana del refrany que tu poses, siguen de 1985 en avant, llevat de dues que són del primer quart del segle XX.

Igualment, cal dir que Sant Isidre, patró castellà dels llauradors, té a veure amb aquestes plantes. https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+cada+casa+couen+faves+i+a+la+meva+a+calderades.

Això em fa pensar que es tracta d’una introducció cultural”; “En el ‘Refranero castellano-catalán’ de Santiago Ángel Saura, Barcelona, 1884, ho tradueix de dues maneres (respecto l’ortografia de l’època): ‘En cada casa cohuen fabas y en la nostra á calderadas’ i ‘Tothom té mals, y cada hu se sent dels seus’[2]…” (Francesc Castellano), a qui plasmí “El primer, em fa l’efecte que podria ser d’origen castellà”. Tot seguit, Francesc Castellano ens exposà unes paraules relatives a les faves: “Les faves, a Barcelona, es relacionen amb sant Medir, un pagès cristià que estava plantant faves per la muntana de Collserola (el Tibidabo) i va veure passar sant Sever, que fugia dels romans.

Quan aquests van arribar al camp de Medir, van preguntar-li si havia vist passar Sever, i Medir va dir “-Sí, quan estava plantant faves”. I, oh, miracle!, en aquell moment, totes van florir (vol dir que ja feia molt de temps).

Actualment, des del segle XIX, es fa un aplec a la seva ermita situada en l’antic camí que va de Barcelona a Sant Cugat del Vallès. Molt a prop, hi ha una de les poques esglésies rodones de Catalunya, la de la Mare de Déu del Bosc, antiga propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès, i on sembla que la imatge que s’hi venerava era negra.

Hi ha un llibret, curt però molt interessant (170 pàgines), de Bienve Moya, ‘Una mà de sants’, (…) on dóna informacions molt interessants del lligam d’aquests sants i cultes anteriors, amb serps, dracs, cultes a les plantes, a l’aigua…

Ah!, el patró tradicional dels pagesos catalans era sant Galderic, substituït a partir del segle XVII per sant Isidre” (Francesc Castellano), “Hi ha una dita que es deia molt: ‘De Joan, Josep i ases, n’hi han a totes les cases’” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí que hi ha qui tradueix els refranys castellans al català…” (Rosa Garcia Clotet), “On vols anar, bou, que no llauris” (Ramon Vila Alsina). Cal dir que les paraules de Francesc Castellano en relació amb Sant Medir i amb el sorgiment de les flors i amb la presència de Nostra Senyora, van en línia amb la rondalla “La menta i el gaig”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que, quant a Sant Galderic, en Catalunya, després dels Sants de la Pedra, és el més adoptat com a patró tradicional dels llauradors. 

També el 13 de juliol del 2022 posàrem aquests refranys en el grup “La cultura valenciana és matriarcal” i Juan Arocas ens plasmà “Al meu poble, l’Alcúdia, sempre he escoltat ‘A tot arreu, es couen faves’ més aviat que la dels bolets”.

Adduirem que el 12 de febrer del 2022, mig any després, consultàrem en Twitter la dita “Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou” i que, a banda de trobar refranys molt semblants i de copsar un ús negatiu d’aquest aforisme, captàrem que podem empiular-lo amb la cançó “Cal que neixin flors a cada instant”, del cantautor Lluís Llach, la qual encoratja a la perseverança i a l’optimisme. Doncs bé: així com les flors (l’esperança) es vinculen amb la primavera (la qual, astronòmicament, comença en març i sol associar-se, principalment, als mesos d’abril i de maig), els bolets ho fan amb la tardor o primavera d’hivern (sobretot, amb octubre i amb novembre). En la primera estació, sorgeix l’esperança; en la segona, perviu.

A més, les flors creixen amunt i floreixen; els bolets també ho fan i…, com llegim en el DCVB, sota la definició de “Bolet”, “Creixen a llocs humits i damunt coses en descomposició”. La humitat com també l’aigua tenen a veure amb la dona. Afegirem que, per si hi havia més definicions del mot “bolet”, en cercàrem en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, i deia que “Hi ha cultures micòfiles -la catalana i la basca, a la península- i d’altres micofòbiques -la castellana, la gallega-“ i, partint de l’obra “El matriarcalismo vasco”, ens demanàrem si podria tenir relació amb el fet que el matriarcalisme català i el basc fossen actius, mentres que el gallec és passiu i la cultura castellana és patriarcal. Adduirem que “mico-“ prové del grec “mykes” (“fong”, “bolet”) i que la micofília és el gust (l’interés) pels bolets.

Igualment, aquesta dita, la trobem vinculada amb la regeneració de la vida, per descomptat, sorgida de la Mare Terra, de la terra (és a dir, de la mare) i no, com ara, amb una caldera (que ens evocava la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, però… en Calasparra, un població murciana històricament pertanyent al Regne de Castella i en què aquests sants matriarcals han arrelat des de fa segles).

Finalment, consultàrem “Bolet” en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, pensant que el bolet podria tenir a veure amb el penis. I, efectivament. I més: també ho fa amb la vulva. De fet, el bolet ens pot recordar la corona d’un rei damunt de la trona: la banda superior, redona (la dona); la banda central i que està sota la corona, recta (l’home).

Per tant, veiem que hi ha motius per a que, no sols hi haja afició a collir bolets (si més no, molt estesa en Catalunya), sinó per a relacionar-los amb la cultura matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En l’original, “a cabassaes”.

[2] Adaptats, “En cada casa, couen faves i, en la nostra, a calderades” i “Tothom té mals i, cada u se sent dels seus”.