Prosseguint amb rondalles recollides per Gerard Canals Puivendrelló en aquesta obra i del mateix caire, hi ha “L’altar de les bruixes”. En primer lloc, direm que el mot “altar” és en nexe amb la vulva i que les bruixes, sovint, ho fan amb temes eròtics. Així, en un dia que s’havia girat vent i que plouria, una dona i una jove feien pa. Mentrestant, l’adulta simbolitza la dona com a transmissora de la cultura tradicional (en aquest cas, la història de la vella Mirinyaca): “te l’explico. La Mirinyaca era una dona molt vella (…). Segons deien, volava tocant el violí davant de les bromes prenyades de pedra, per tal de fer-les descarregar en el lloc que, a ella, li semblés més convenient. (…) anava amb un mocador negre al cap” (p. 165).
En aquest passatge que hem triat, la bruixa té relacions sexuals (toca el violí), indica on haurà de ploure i, a més, el mocador que duu és de color fosc (femení).
L’anciana, en oir un tro i posar-se a ploure, diu uns mots que ens han escrit per a la recerca: “Jesús, Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara: no ens deixeu!” (p. 166), els quals eren populars durant aquests fets.
En acabant, la provecta li parla sobre les pedregades i sobre tradicions en les zones rurals per mitjà d’un apartat que plasmem: “¡Ja podem resar, ja! Abans, el capellà, quan veia que s’acostava una pedregada d’aquestes, sempre s’enfilava a les feixes que hi havia damunt de la vila i feia tres vegades el senyal de la creu en direcció a la tempesta, perquè deia que, així, es desfeien les pedres de les nuvolades. El capellà de Freixa es posava al cap d’un serrat, agafava unes branques de boix, les lligava en forma d’escampa i s’hi pixava al damunt, així mateix, com ho sents… Llavors, llançava unes quantes asperges de pixum en direcció a les nuvolades i salmodiava la següent lletania: ‘Jesus Christus natus est! En nom de Déu, mala bromota, fot el camp per aquella serrota!’” (p. 166).
Sobre aquestes línies, direm que, entre els anys 570 i 610, com poguérem veure en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, ja hi havia una figura semblant a la del capellà de què hem escrit, també masculina, i que exposa l’historiador Chris Wickham en el llibre “Una historia nueva de la alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800” (p. 579).
Igualment, direm que, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, “boix”, entre d’altres coses, significa “Membre viril”. Per tant, va ben lligat al fet que el mossén pixe damunt la granera (“escampa”, en algunes comarques catalanes, la qual empiula amb el penis), és a dir, amb la part que, més d’una vegada, acompanya la bruixa (i, amb la dona, per damunt…). Ací, el sacerdot fa un paper paregut a una pluja, però cap… a una escombra (partint del penis), com a alliberador del mal que el relat vincula amb lo feminal (la pluja, l’aigua).
Al capdavall d’aquesta primera part de la narració, el folklorista trau el tema de les campanes, u dels mitjans de comunicació que hi hagué durant molt de temps, fins a molt entrat el segle XX: “El capellà d’aquí, de Guils, també ho havia fet això i, vulguis o no, la pedregada no era mai tan forta. I el de Vila-rubla, quan veia que s’acostava mal temps, feia repicar ben fort les campanes de l’església, la Bàrbara i la Saturnina, ja que es deia que, sobretot, la primera, amb el seu repic era capaç de fer espassar les tamborinades” (p. 166).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.