Arxiu d'etiquetes: pares molt oberts a les filles

Dones proveïdores, pares que confien i filles emprenedores

General, , , , ,

Quan es lleven els de l’hostal, “En Joan va a donar menjar als conills i es troba l’armari del menjador de la rectoria a terra i una caixa buida. Tot estava amagat als dos armaris: al cantoner, (…) hi havia la gerra; i, a l’altre, (…) hi havia la caixa de fusta. (…) Es va deduir que la majordoma devia tenir algun escrit de l’avi que, tal vegada, deia on amagava les coses el capellà” (p. 211).

És a dir, apareixen detalls vinculats amb lo matriarcal: l’armari i la caixa (llocs de recepció, d’introduir), el sòl i la fusta. Altrament, veiem que, potser la majordoma sabia llegir i mantenia el lligam amb son avi (mitjançant l’escriptura) i amb el present (el rector). Un informador que figura més avall, Vicenç Baigas, diu que, “de sota aquell armari, ho va treure. Que allà sí que hi havia una olla, sí” (p. 211). L’olla, un altre atifell del mateix ram.

El report d’un tercer, Madrona Molins, ens porta al tema de custodiar la terra i ho podríem enllaçar (com en molts comentaris i en escrits sobre altres Pobles matriarcalistes) amb el simbolisme tel·lúric i autòcton: “Quan van tirar la rectoria a terra, hi van trobar dues custòdies i el que ho va trobar era una bona persona i ho va lliurar al bisbat de Girona; però lo altre que va trobar, no” (p. 211).

Més encara i sobre aquesta rectoria: en l’apartat “El general carlí que la va cagar”, el folklorista de Calella diu que, “Pels comentaris que m’han fet diverses persones, es  creu que l’or de la Rectoria provenia d’un botí de guerra” (p. 212), de la darrera carlinada (en el segle XIX).

Així, Antoni Soler li conta que “Es veu que un general dels carlins que va baixar del cavall per a anar a cagar i duia el cinturó tot ple d’unces d’or que feia com unes butxaques (…), se’l va deixar en aquell camp (…).

Aquell home, en anar a veure el blat, es va trobar aquell cinturó tot ple d’unces d’or, no va dir res a ningú, mai, i el va agafar. I diu que va anar a fira a Ripoll i va comprar el millor parell de bous que hi havia, amb les arades i tot. Llavors, va muntar una botiga de sedes a la Seu, per a la seva filla i van prosperar molt” (p. 212).

O siga que, en línia amb algunes rondalles, el fer de cos va associat amb la prosperitat (la vaca que caga Cigronet). A banda, el camp és abundant (és ple d’onces) i això fa possible que el pare puga comprar en Ripoll (en una ciutat gran) i… que la filla (com moltes dones nascudes abans de 1920) òbriga un negoci familiar i que hi haja molts guanys. Com que l’home ha donat a la Mare, ella ho agraeix amb l’empresa que porta avant la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que actuen com a líders al servici dels ciutadans i molt receptives

General, , , ,

 

Partint del llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, copsem rondalles plasmades per Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841 -Barcelona, 1915), un home dedicat, per exemple, a la recopilació de la cultura popular i que, com ell escrigué, “Jo no faré més que repetir les mateixes paraules amb què m’ho han contat” (p. 20). N’hem tret algunes en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, una que figura com “Dues variants de la Cenerentola. Maria Fustot”[1] (pp. 49-50), molt semblant a unes altres de les Illes Balears i d’altres poblacions catalanoparlants: “Vet aquí que era un pare que tenia tres filles. Un dia que anava de viatge les hi preguntà:

-Què voleu que [us porti] d’aquest viatge?

La més gran digué: -Unes arracades.

La mitjana: -Un vestit.

La més petita: -A mi res, pare” (p. 49).

I, quan torna del viatge, no portà res a les filles grans i “portà un vestit d’or a la petita” (p. 49). I, de nou, el pare emprén un altre viatge, les tres li demanen lo mateix que la primera vegada i el senyor només duu “un vestit de plata a la més petita” (p. 49).

Igualment, en el tercer viatge que fa el pare, no se’n ve amb res cap a la filla gran, ni cap a la mitjana, però sí, novament, cap a la més jove: “un vestit de campanilles” (p. 49) i, a més, addueix a la més petita que, l’endemà, la casaria amb u dels lladres (p. 49).

Però, immediatament, la més joveneta de les tres germanes, que nomia Maria Fustot, per a no casar-se amb el lladre, fa via amb els tres vestits que li havia donat son pare i, mentres caminava, “troba una velleta que li diu:

-On vas, xiqueta?

-Vaig perduda pel món i no sé on [pegar] -i Maria Fustot contà a la bona vella lo que li passava” (p. 49). I, així, captem que la dona (en aquest cas, una dona vella) està ben tractada i respectada (dos detalls en línia amb el matriarcalisme) i que, a banda, és aquesta velleta qui li aplanarà el camí:

“-Té aquesta ametlleta[2] i segueix-la on et portarà” (p. 50).

Enllaçant aquesta versió amb una que Emili Samper Prunera posa tot seguit, veiem que la velleta li ho diu perquè aquesta ametla és “l’ametlleta de la virtut.

Segueix l’ametlla i la porta al palau[3] del rei; es ficà el vestit de fusta i demanà la caritat.

Baixen les criades a donar-li caritat i ella els pregunta si la volen llogar per serventa” (p. 50). Les criades ho pregunten a l’amo, qui ho accepta, i, un poc després, la jove i les criades se’n van a un altre poble, on s’acostaven les festes.

Aleshores, la jove, seguint les directrius de la velleta, es trau l’ametla i li ordena que puga comptar amb un cavall per a fer via cap al poble. I, igualment, ho fa amb el vestit d’or. En aplegar al palau, el fill del rei la trau a ballar i, com que ella es trau un cabàs de diners i els del palau es posen a agafar-ne, la jove se n’ix del recinte: “se n’ha anat volant” (pp. 50-51). I, això, amb uns passatges molt semblants als de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en canvi, ella, immediatament, es lleva el vestit de festa i se’n posa el de fusta, és a dir, està al costat dels ciutadans (p. 51).

Afegirem que la fusta, que es sol vincular amb el color terra, està relacionada amb lo matriarcal com també ho fa l’aigua.

En el segon viatge al palau, els amos troben la taula ben parada (com també passarà en el tercer viatge), l’amo trau Maria Fustot a ballar i, ballant ballant, ella torna a donar penyora (p. 51). I l’endemà, la jove s’hi presenta amb un cavall roig “molt bo i es fica el vestit de campanilles” (p. 51) i, com a senyal que, en les cultures matriarcals, les autoritats també compten amb els ciutadans i que els ciutadans estan molt oberts als governants, veiem que la rondalla acaba amb unes frases que ho reflecteixen: “Fan anar les criades a fer coques i Maria Fustot també hi vol anar” (p. 51).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs lingüístics.

[2] En l’original, “amelleta”. Hem adaptat aquest mot com també els derivats que exposem tot seguit.

[3] En l’original, figura la paraula “palacio”, en cursiva.