Prosseguint amb la composició “Tribut d’un mallorquí”, escrita per Miquel Costa i Llobera en febrer de 1881, es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i els vincles entre mallorquins i catalans, com exposa el poeta balear, qui inclou uns versos sobre Ramon Llull i agrega que

“Quan los nous trobadors, en rimes noves,

Cantaven d’aqueix temple el milenar,

Enmig del cor que Montserrat inspira,

Fou mallorquina la sagrada lira

Que féu l’oda potenta ressonar.

 

I avui, al crit de festa que agermana

Per tot la gran família catalana,

Sa veu Mallorca vol mesclar també;

I, amb tanta amor la hi mescla i senzillesa,

Germans, que, fins la troba ‘os ha tramesa,

La troba humil de son cantor darrer”.

 

La família catalana, germans, l’amor…  Això, junt amb els avantpassats (els padrins i més):
“De Catalunya, dins la llar sagrada

Gosa alçar-se tan pobre lo meu cant…

Allà, en la festa del casal dels avis,

De grat, toleren los més vells i savis

La paraula senzilla de l’infant”.

 

Com hem pogut veure, no sols el poeta enllaça Catalunya amb els ancestres que portaren la llengua a les Illes Balears, sinó que aprofita el terme “avis” per a plasmar una de les maneres que ha fet més fàcil que la llengua perdure en ambdues zones: l’educació matriarcal.

Així, veiem un fet que ens comentaren en una qüestió per a la recerca: que els ancians tracten bé els xiquets i que, àdhuc, hi estan oberts. No debades, Miquel Costa i Llobera indica que tant els més grans com també els que tenen més món i saviesa, toleren els nens (i ho relaciona amb la senzillesa dels infants).

En acabant, trau un altre nin i el posa en nexe amb la llengua en el camp de les pregàries (és a dir, en part de la religiositat popular):

“Doncs, com infant, ¡oh, Verge!, ma pregària

Vull dir al peu de l’ara mil·lenària,

On, passant i passant generacions,

Adorant-vos pregaren i gemiren

Com eixes ones que aquí baix sospiren

I lo peu besen dels sagrats turons”.

 

Un Poble connectat amb la figura de la mare (ací, altrament, amb la de Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya).

Després, com molts escriptors de la Renaixença (sobretot, durant la segona meitat del segle XIX), evoca l’empelt que hi ha entre catalans i la patrona, l’agraïment que li fan (llorers, palmes, corones…) junt amb el contacte amb la terra (en dir que davallaran en processó de Montserrat al món) i, ben mirat, acompanyat de paraules d’esper i d’aliança amb els catalanoparlants:
“Ah! Davant tots los pobles de la terra,

Cantem ara, ¡germans! Aquesta serra

Torna més forta la remor del tro”.

 

Com podem veure, en aquests versos, el sentiment de pertinença lliga amb el de Poble: tots canten plegats i això aporta fortalesa a lo tel·lúric.

Així, en el darrer paràgraf de “Tribut d’un mallorquí”, l’autor pollencí posa que

“Cantem fins que, a la mística muntanya,

Gire els ulls Catalunya i tota Espanya,

Cantem a cor lo Virolai sagrat.

Diguem, diguem a la divina Mare:

Fills vostres som i volem ser encara…

Encara que s’esfondre el Montserrat!”.

 

 

És a dir, mentres que continue la vida del Poble, la dels fills de la terra i hi haja catalanoparlants, també ho farà l’evocació de la Mare de Déu de Montserrat.

Finalment, afegirem que, en una nota, Miquel Costa i Llobera plasma “És famós l’antic Virolai de Montserrat, sobre el qual va escriure Mossèn Verdaguer les estrofes que se cantaven en les festes del mil·lenari”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)