Prosseguint amb el poema “La Roqueta”, del mallorquí Mateu Obrador (1852-1909), podem llegir versos en què els nascuts en la terra tornen a ella, que és refugi de tranquil·litat i de pau, trets que encaixen amb el matriarcalisme (per exemple, principalment vinculat amb la tardor i amb l’hivern):
“Aquella mar blavenca que tota l’enrevolta,
com si n’estàs gelosa, les naus veia venir
de tantes gents i pobles que, per tan rica i bella,
lluitaren i volgueren ensenyorir-se d’ella
i viure-hi i morir.
(…) Tant com és agradosa, qui no l’estimaria?
Copeta d’or, refugi de quietud i pau,
d’eterna primavera tot temps endiumenjada,
reblida de belleses, i sempre endosserada,
per aqueix cel tan blau”
Més avant, comenta sobre “La bona gent pagesa (…) i bona guardadora / d’usances de l’avior” (p. 10) i descriu algunes de les tasques agrícoles.
A més, quan passa a la llar, u dels símbols característics de lo matriarcal, ve a dir que, en ella, comença el sentiment de pertinença a la terra i la transmissió de la cultura tradicional i, per això, el jove que se n’havia anat a altres indrets, torna a la terra dels seus avantpassats:
“La llar!, rústic sagrari de fe senzilla i pura,
petit temple de pàtria, bell niu de santa amor,
redòs on se mantenen les patriarcals usances,
oracions i llegendes, i mots i recordances
del temps de l’antigor.
El jovençà t’enyora, des que, en la nau, s’embarca
i viu en terra externa cercant saviesa i guany;
en tu, a tothora pensa, ple d’enyorança plora,
i sa ànima fa festa quan, a la fi, ve l’hora
de retornar cada any”.
En eixe ambient, els ancians són els qui més passen de generació en generació el folklore:
“El bon jaiet qui serva amb tremolor el gaiato,
a pler, sempre seuria damunt les blanes pells,
i xala d’escaufar-se i de sentir les rialles
que fa el jovent que escolta de fades les rondalles,
de nans i de castells”.
Altra vegada, el poeta Mateu Obrador se sent en nexe amb la terra i la simbolitza mitjançant una mare (“Conserva’t sempre digna”, “ets la mare” ) fidel a la tradició, àdhuc, quan hi haja noves usances:
“Oh, benaurada terra, de Déu, afavorida,
tot temps multiplicada amb lo treball dels fills,
més bella que cap altra, més dolça que la bresca
pels qui de cor t’estimen!, que Déu te beneesca
i et guardi de perills!
Conserva’t sempre digna de ta passada història,
amb noble orgull, retreu-la, no en taques ni un sol full;
recorda’t que ets la mare de tants patricis dignes,
en noblia i saviesa i santedat insignes,
la pàtria del gran Llull.
Si el temps no torna enrera, si en noves fonts t’abeures,
beu aigües estil·lades, no tèrboles de fang;
si, a les usances noves, fan lloc velles usances,
l’amor a les glorioses antigues recordances
que mai per mai te manc”.
A banda, addueix aquests versos sobre la modernitat i l’avior en un Poble, com el catalanoparlant, en què es viu de la terra i se la té com si fos la mare que acull els fills i que viu el naturalisme i l’esperit de barri. Per consegüent, captem (i es promou) l’arrelament:
“Amb la novella ciència, el seny dels fills conforta,
per les obertes vies, camina amb segur peu;
mes, de la ciència borda, defuig, per sempre, engega
al qui la ven per bona, quan descreguda nega
l’honra i amor a Déu.
De tot lo bo que ens resta de les edats passades,
conserva el ric depòsit amb delitós afany,
i les costums no esborres de l’honrada vellura
que nit i jorn deixava la casa ben segura
amb la clau en lo pany”-
Finalment, el poema “La Roqueta” acaba acompanyat d’uns versos que reflecteixen lo matriarcalista, com és la foscor, l’inici del vespre i que el poeta se’n baixa del Puig Major, la muntanya més alta de les Illes Balears:
“Anem, companys!, ja és l’hora, que el sol se’n va a la posta;
baixem d’aquesta altura abans de la foscor:
si avall la nit s’acosta i la drecera ens manca,
la mostrarà la flama de reïnosa branca
que ens donarà claror.
Adéu, muntanya altíssima, sublim gegant de roca,
que ets, de la nostra terra, tot temps el guaita feel!”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
ELS-POETES-I-LA-SERRA-DE-TRAMUNTANA assemblea-pagesa-6f (1)
