Una altra cançó recollida per Sara Llorens, i d’acord amb el tema que ara toquem, és “Els dos marits (variant recollida a Collsacabra, Plana de Vich)”, la qual té uns versos que diuen així:
“-Ai, tia[1], el barret doneu-me,
el que solia portar;
tia, deu-me la guitarra,
la que solia sonar,
que aniré de porta en porta
a veure si em coneixerà.
Li cantaré una cançó
que ella em va ensenyar[2]” (p. 333).
El mateix 6 d’abril del 2021, Juanjo Martínez de Nova, en un comentari més en el meu mur, en relació amb Pasqua i amb les enramades, digué que “Això mateix m’ho conta ma mare, també de l’Horta.
A una parella de pasqüeros, li dedica esta historieta (eròtica-satírica) de Pasqua, d’humor molt valencià, Pep Botifarra”. I l’endemà, Neus Castellví Asensio, de Catalunya, escrivia “Una història interessant”.
Prosseguint amb el tema del festeig, direm que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha l’entrada “Festeigs (els) de la Vall”, en què exposa sobre “el costum que encara creiem que s’estila en eixe poble, dit també Tavernes de la Valldigna, d’anar els fadrins a festejar a casa de la núvia, mudats amb la robeta de menjar bé i posats de capa” (pp. 83-84), com també que, “en els poblets, fins que el pretenent no entra en casa de la promesa, tenen els dos que festejar d’amagat pels racons (…); però, en eixe poble citat, anant el fadrí a veure la núvia, amb tal etiqueta i formalitat, donen a entendre que es respecten i es volen, nuvi i núvia, com Déu mana, podent evitar, sols així, els molts abusos a què es presten els festejos fets com, generalment, se solen fer. Per això, recomanem als festejants, el costum o modo de festejar d’aquell poble” (p. 84).
Tornant a la conversa que tinguí amb ma mare, en nexe amb el passatge del llibre “Estampas de Masarrochos” en què la mare i matriarca diu a la filla que traga el cobertor i que vaja cap al lloc de la casa on s’alça la millor roba, ma mare respongué:
“— Es preparava l’enramada del carrer com si fóra el dia del Corpus[3] i participava molta gent”.
Jo, immediatament, li diguí que recordava molt de lo que ella em comentava, puix que, durant cinc anys, jo havia viscut en el Carrer Major (en Alaquàs), u dels carrers per on passa el Corpus, eixe dia.
Després, ma mare em agregà:
“— No sé si t’haurà servit lo que t’he dit. Espere que sí”.
I li diguérem que sí, que era interessant i que ens havia servit. I ho era, entre d’altres coses, perquè aquestes informacions complementaven les ja existents i perquè, a més, n’aporten, de noves. Li vaig agrair el seu detall. Adduiré que ma mare esperava que la participació fos alta i jo, sense dir-li-ho, em feia l’efecte que no. De fet, podem dir que les primeres respostes en línia amb l’estudi foren més aïna de l’endemà, però, de totes maneres, no deixaren de ser sucoses.
Continuant amb la celebració del dia dels impedits en Massarrojos, quant a les reaccions d’algunes persones que escrigueren en el meu mur de Facebook a lo que ací hem transcrit (amb alguns retocs), foren, per exemple, “Molt bonic. Les dones sempre hem tingut un pilar bàsic a les cases” (Conxita Margarit Masana[4]), “Sobre la religiositat a les dones, he viscut experiències similars a la meva vila Vilavenut[5]durant la infància: Nadal, Setmana Santa, Corpus…” (Jaume Fàbrega[6]) o, com ara, “En religió, cadascú té les idees que té i la veieu com la veieu, però, a mi, m’encisaven les tradicions antigues, que no fossin com la Quaresma, no sols per llarga, sinó per la rigorositat que exigien A TOTHOM. (…) Els[7] [actes] que sé són de la meva jovenesa i de la meva infància, a les Borges del Camp, Baix Camp, el meu poble natiu. Són molt semblants als que expliqueu vosaltres. Recordo les catifes de flors per Corpus i Capvuitada; celebràvem la Capvuitada i encara se celebra, encara a la vila. Va ser una promesa que es va fer: deu fer cent, dos-cents o més anys (…) per una pedregada que hi va haver i que va destrossar les collites i els arbres. D’aleshores ençà, no n’ha fet mai més cap de tan forta” (Ricard Jové Hortoneda[8]).
I també en resposta a l’escrit de Massarrojos, Assumpta Capdevila, en el grup de Facebook “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 3 de juny del 2020 posava “Jo no en conec cap de documentada, però, com tu ja saps, a molts indrets de Catalunya, en l’entorn familiar, la dona ha tingut un paper organitzatiu i de comandament” i, immediatament, li plasmí “Cert: la dona és qui organitza i, a més, qui aplana el camí al marit. I això, acompanyat d’un fet que he recollit molt per Facebook: és molt mal vist que l’home abuse de la dona”.
Igualment, el 22 de gener del 2019, raonant amb un amic valencià que és capellà, ell començà a parlar un poc sobre el matriarcalisme en el País Valencià i hi afegí, poc i molt: “La dona és qui gestiona la casa. Si cau el paper de la casa, cau tot”. El 19 de setembre del 2019 pengí aquestes línies en Facebook acompanyades d’una foto d’una part de la recerca sobre els Sants de la Pedra (en què eren aquestes frases) i de les paraules “M’interessaria saber els vostres punts de vista sobre les frases del capellà en relació amb la dona en la nostra cultura” i, ben prompte, hi hagué responsions.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Es tracta d’un home, qui, ací, es dirigeix a una tia seua.
[2] No sols ell li cantarà una cançó,a sinó que, a més, figura un altre tret matriarcal: una dona (en aquest cas, la jove) ha estat qui li ha fet de transmissora del saber.
[3] En relació amb aquest “com si fóra Corpus”, en el llibre “El cançoner de Pineda”, quan parla sobre cançons d’enramades i d’altres festes de carrer, diu que, “Com a festes de carrer, tenim la de les Enramades (vuitada posterior a Corpus); la del dia de Sant Antoni, al carrer d’aquest nom, i la del dia de Sant Pere al barri dels pescadors.
En totes elles, s’hi solen fer ballades. Ara, amb cobla. Fins cap a fi del segle passat, amb dos flabiols i tamborí” (p. 276). Quan parla del segle anterior, es refereix al segle XIX, ja que Sara Llorens féu la recopilació en el primer terç del segle XX.
[4] 2 de juny del 2020.
[5] Aquesta vila catalana és en la comarca el Pla de l’Estany.
[6] 3 de juny del 2020.
[7] Ací, ell respon a una qüestió que jo li havia fet: “Són actes semblants als descrits, Ricard?”.
[8] Nascut en 1929.