Una altra rondalla que figura en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El gat cendrós”, recopilada per Sara Llorens en 1902. Un pare vidu i amb una filla es casa amb una altra dona (qui, a més, tenia una filla). Aquesta madrastra sempre deia a la primera de les xiques: “-Arri allà, gat cendrós, a la cendrera!

Un dia, el rei va fer una crida: que la noia que portés la flor, és a dir, la planta més maca, guanyaria el premi més gros; que cada noia la plantés en un test i li portés el dia que va assenyalar” (p. 67).

Llavors, la madrastra compra una flor a cada noia: a la seua, la més bonica i, a l’altra, un llessamí (gesmiler). Això fa que la jove (des d’ara, ens referirem a la del pare), se’n vaja “corrents al cementiri a pregar a la seva mare.

Una vegada, quan era allà, davant de la seva mare, li va sortir una pobra que li va demanar caritat. Ella li va donar un tros de pa que li havien donat i els cinc cèntims que havia de tenir per a dues festes” (p. 67).

Tot seguit, l’anciana, com a agraïment, li diu:

“-Mira, aquí he trobat aquesta cabeça de tulipa, que l’he trobada en un femer. Mira: si la fas a la cendrera, et viurà; si, per cas, no li fas, no” (p. 67).

Entre els passatges que tenen lloc en el cementeri, copsem punts en comú amb altres relats i, a més, amb el mes de novembre, el qual inclou també la festivitat de Tots Sants (1r de novembre) i del dia de Difunts (el 2 de novembre), festes prou esteses més enllà de terres catalanoparlants i del món del cristianisme: ella hi va, com és tradicional, en record de sa mare. Igualment, això empiula amb les paraules de la vella: si la jove aprofita lo que hi ha sota terra, viurà, de la mateixa manera que un bon terreny fa possible que moltes plantes hi visquen i cresquen així com la llavor que, en l’esdevenidor, dona els seus fruits.

En vincle amb aquest tema (i per la semblança), comentaré que el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a parlar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, està viva, ‘dona vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).

Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort sinó que, a més, s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”.

Prosseguint amb la narració, la jove “va plantar la tulipa al mig del test i, al voltant, hi va posar tot de tronquets de llessamí.

Va venir el dissabte del dia que s’havien de portar les flors al rei. La noia va anar al costat de casa seva a veure si li volien fer el nom i el va clavar sota del test. I el va portar al rei, al vespre” (p. 67). Com veiem, la xicota enllaça amb la velleta i, és cap a la nit, quan ella dona el test al rei, o siga, en un moment del dia vinculat amb lo matriarcalista. En acabant, el monarca “va dir que mereixia el premi més gros i tothom que sí” (p. 67).

Adduirem que, en aquesta rondalla, la jove rep el suport de la Mare de Déu, de la mare (si més no, espiritualment, així com quan recordem un fet o una persona i ens dona força o bé ens permet sentir-nos emparats) i de la vella.

A banda, apareixen l’ametla i una avellana, dos fruits secs que estan en nexe amb la tardor (estació simbolitzada pel color marró). A més a més, com escriu Josefina Roma, “La fruita seca, com a símbol de vida, ens acosta a la menja que s’ofereix als difunts. La promesa de vida que eclosionarà, com un potencial amagat, sembla que té relació amb  la vida al Més Enllà, per la incorruptibilitat i llarga durada de la fruita seca” (p. 60).

Al capdavall del relat, després de passatges semblants als d’altres narracions, n’entrem en u que diu així:

“-El rei va dir a un criat: -A veure, ves-hi a la cendrera!

La noia surt, li emproven la sabata i li anava bé. El rei, de seguida, l’havia coneguda. (…) I el rei li va dir: -Muda’t, que ens n’anirem a palau.

La noia se’n va anar a dalt i la Mare de Déu la va arreglar i li va tornar a posar el vestit d’esquellerets.

Se’n varen anar a palau i es varen casar” (p. 70).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.