Una composició en què es plasma molt l’eixart entre lo terrenal i lo celestial, entre home i dona com també ell lligam mare-filla, és “Ègloga sensual”, de Joaquim Folguera (1893-1919):
“Clyris, la bruna pastorella,
corre pels camps de blat ardents;
porta un desig de fontanella
damunt dels llavis sangonents” (p. 70).
En altres mots, una xica en plena joventut (com ho simbolitza la color dels camps de forment), cerca una font petita (un xicot, puix que aquesta paraula vol dir penis) que li atorgue vida (potser, fins i tot, un fill) i una besada juvenil.
Ja entrat en el poema, la minyona se’n va al punt de partida de la vida (l’aigua associada a l’embaràs matern) i, tot seguit, sa mare (ací, la serpent i el doll) tempera la fadrina:
“troba la font i el rierol;
l’aigua que raja és tan pura
que fins tremola en el bassol.
I la pastora s’hi aboca
amb una gràcia de serpent;
el doll sanglota dins sa boca
i li tempera el llavi ardent” (p. 71).
A banda, el poeta exposa una jove que, en mirar la mare (el bassol), només hi veu el reflex i que, en acabant, acull la nova etapa de la vida (espelleix el vestit clar de la infantesa i de la virginitat) i troba parella. Aquests versos de nexe entre lo aquós i lo solar podrien evocar-nos, com ara, la cultura colla (d’Amèrica del Sud), en què el déu Sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra) i, així, hi ha vida:
“desclou la blanca vestidura,
regalimanta d’aigua i sol” (p. 72).
Ben mirat, la pastorella és sincera, com ho copsem en la seua nuesa i en la mancança nocturna (la fretura) de què parla el poeta:
“Damunt la prada d’herba prima
s’assenta Clyris, nua encar
(…) I encara, presa de fretura,
estreny les mans damunt del pit
i espera així la joia obscura
d’ésser besada per la nit” (p. 72).
Besada per la mare? En qualsevol cas, ella se sent de la terra, hi ha un fort lligam amb ella, lo terrenal i femení és molt ben considerat, fins al punt que, com hem vist en diferents Pobles matriarcalistes (i encara ho conegué Pere Riutort, nascut en 1935, tot i que de manera residual en terres catalanoparlants),
“Una blavor serena i pura
besa la terra lentament” (p. 72).
Agregarem que, si fos un bes d’un home a una dona, podria simbolitzar una sexualitat viscuda de manera plàcida, com l’horta que conrea i que cuida el llaurador. És més,
“dins son amor s’hi embolcalla
la tremolosa font i el prat” (p. 72),
o siga, la dona (aquesta deu i el prat volen dir “vulva”). Per consegüent, som davant un poema ben ple de detalls tel·lúrics i feminals, sovint, associats a una jove o bé a una nit.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Hui hem rebut aquesta foto del desert d’Atacama per part d’Elisa Serramià Ramon i un amic molt coneixedor de la cultura colla en el nord de Xile (on visqué cinc anys) ens ha comentat “Sí. És un fenomen que, de tant en tant, es dóna a Copiapó”.
Mai pensí que un desert pogués comptar amb moments de bellesa com aquesta.
Gràcies a tots dos.
