Prosseguint amb llegendes recollides per Dani Rangil en l’obra sobre la cultura popular del Montnegre, n’hi ha en una secció, com ara, “Els vaixells als castells” (pp. 190-191), en què es plasmen símbols matriarcals (per exemple, l’aigua i la terra). Així, en mots de Mercè Bagudan, “Al castell de Montpalau, deien que hi lligaven els vaixells, allà dalt” (p. 190). Un segon informador, Francesc Basart, diu que, “Als murs del castell de Montpalau, hi havia uns forats on, antigament, hi devien haver anelles, segurament, per a lligar-hi els cavalls. La gent deia que aquelles anelles eren per a lligar els vaixells, perquè, antigament, la mar arribava als murs del castell” (p. 190).
Sobre aquests detalls, units amb vivències que l’estudiós havia tingut quan era un xiquet, ens addueix que “Sí que és ben cert que la terra li ha guanyat força territori a la mar en només un segle” (p. 191), fet que concorda amb unes paraules que li diu Joan Xaubet. “Diuen que, de can Feliu per avall, era aigua. El meu avi em deia que ell ho havia vist; jo, no. Jo me’n recordo que, per allà on hi ha el càmping l’Oasis, encara hi havia un tros que eren maresmes” (p. 191).
Tocant un relat més en línia amb lo tel·lúric, hi ha la llegenda “La mina de Santa Anna (Pineda)”, en què la confiança en un personatge maternal (ací, representat per una muntanya) allibera un Poble:
“En Camps m’explicava que, a la torre de Santa Anna, hi havia com una mina que anava al turó de Montpalau. (…) Com que, abans, sempre hi havia guerres, podien sortir per allà. I diu que hi havien trobat monedes que en deien el delme” (p. 191), és a dir, la desena part de la collita (o d’altres béns) que els usufructuaris (emfiteutes) lliuraven al senyor, al monarca o a l’Església, bé en diners, bé en aliments. Com podem veure, la dona (terrenal) fa de protectora dels fills.
En passar a la plana 198, en la secció “Mitologia i llegendes”, escriu que, gràcies a persones que s’han interessat per la cultura tradicional, ha estat possible la recopilació i la transmissió de mites, de contarelles i de personatges que haurien restat en el silenci o, pitjor encara, fora del coneixement popular: “L’imaginari català comptava amb nombrosos personatges mitològics, però, a hores d’ara, [ any 2008,] ja és molt difícil trobar-los en la tradició oral. Afortunadament, de mitjan segle XIX i durant uns cent anys ençà, en un temps en què la transmissió oral encara era ben viva, una colla de folkloristes van fer una feina impagable de transcripció d’aquestes creences: Milà i Fontanals, Maspons i Labrós, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Cels Gomis, Serra i Boldú, Serra i Pagès, Sara Llorens, Apel·les Mestres, Violant i Simorra, Joan Amades, Enric Valor i molts altres. Sense ells, avui no sabríem gairebé res dels nostres gegants, dracs, dones d’aigua, ogres, follets diversos, sirenes, encantades, simiots, genis de la neu i més d’un centenar d’éssers mitològics que campaven per les comarques dels Països Catalans.
Al Montnegre, els únics personatges mitològics que he trobat en la tradició oral han estat la pesanta, les dones d’aigua, una referència breu al gegant Farell i els serpents”.
A continuació, l’investigador de Calella posa, “Tot i així, transcric la versió escrita més antiga del drac de Vilardell perquè és prou important com per no esmentar-la i perquè la llegenda tenia un origen oral, tot i que ara s’hagi perdut. També a Vilardell, cap al 1920, Apel·les Mestres recollí la del marrà negre” (p. 198).
En nexe amb aquest darrer paràgraf, cal dir que ens hem trobat amb casos en què, entre unes quantes versions d’una mateixa narració, sovint, en la més antiga o en les més anteriors al segon quart del segle XX, hi havia més trets matriarcalistes, més d’una vegada, començant pel paper de la dona com a alliberadora i, a més, amb personatges no vinculats amb sants, sinó amb dones o amb detalls pagans.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
