Dones que fan de mare, dones obreres i companyes de qui fa de cap de colla de les fadrines, en distintes festes matriarcals.

En la segona tanda del llibre “Folklore valencià. Coses de la meua terra”, del valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1865-1946), podem llegir l’entrada “Obrera o camarera” (pp. 105-107), en què copsem unes quantes festes de línia matriarcal i que pervivien en Altea (població valenciana de la comarca de la Marina Baixa) en el primer quart del segle XX. Primerament, fa una introducció dient com és l’elecció, el 1r de gener (Cap d’Any) i, més avant, comenta que “Tres imatges estan a càrrec de l’obrera: la Mare de Déu dels Dolors, la de Pasqua i la d’Agost, sent obligació, d’acompanyada per les senyores que ja tenen costum i coneixen bé les vàries peces[1] de les distintes imatges, de vestir a estes i invitar a les persones que bé li pareixen a les processons, així com també elegir companya que sempre, com és la segona, ocupa el costat esquerre en tots els actes públics” (p. 105).

Per tant, com veurem més avant, hi ha unes dones (senyores) que, d’alguna manera, fan de mare, d’organitzadores inicials. I, quant a l’obrera, ella tria les dones que li faran costat, que l’acompanyaran. A més,  en relació amb qui podríem dir segona obrera, ella es posa a la banda esquerra. De pas, copsem que, fins a eixe moment, no participa cap home. Igualment, l’obrera (ens referirem a qui encapçala el grup de lo que, en moltes poblacions, serien les fadrines que organitzen l’esmentada festa), “Nomena també les dos acaptadores, nomenament que recau sempre en dos fadrines que no siguen molt paregudes, les que, prou apanyadetes, tots els diumenges pel matí, tabac al costat, van per totes les cases del poble dient ‘¿Fan almoina[2] per a la Mare de Déu?’, comprometent, de pas, a que els en donen als fadrins que troben. En les processons, van darrere de les obreres, fent amb estes de cambreres[3], així com ajudantes o donzelles. Després de Tots Sants, ixen les quatre a la ‘llimosna de la dacsa’ (…) portant, en este cas, un home i un burro per a dur l’almoina que, en espècies, se’ls dona, sent la principal l’esmentada dacsa” (pp. 105-106). Com podem veure, elles encapçalen i porten la iniciativa, la celebració, àdhuc, quan els acompanya algun home. Quant al terme “tabac”, en aquest cas, fa al·lusió a una cistelleta.

Tocant aquestes festes (i semblants), el 3 de juliol del 2023, ma mare em comentà per telèfon que, “En Alaquàs, les fadrines triaven una casada, per si volia eixir en la festa”  i que, en Aldaia (una altra població de l’Horta de València, com l’anterior), “Ací, en Aldaia, quant a les festes, hi havia que els donaven melons, coses del camp i, després, ho venien per a la festa”.  Igualment, com em digué ma mare el 5 de juliol del 2023, en Alaquàs, les fadrines portaven la festa de la Mare de Déu dels Dolors (de què ella fou clavariessa als vint-i-un anys, en 1964), mentres que les casades s’encarregaven de la festa de la Mare de Déu d’Agost. 

Tot seguit, Francesc Martínez i Martínez trau el paper de les obreres (o cambreres) en la festa de Divendres Sant, en la processó de matí del dia de Pasqua i, igualment, parla sobre el dia de la Mare de Déu d’Agost i l’octava, dues festes estiuenques en què, per mitjà dels vestits (de color), es reflecteix una celebració femenina i, a banda, matriarcal. Àdhuc, l’esmentat folklorista addueix que “El dia de l’octava, per la vesprada, després de l’exercici religiós, es fa una processó curta per la plaça, a la qual concorren pocs, i estos, expressament invitats per a eixa vesprada, convidats que solen ser els que abans deien currutacos, i, ara, pollos[4], quatre dels que porten a la Verge Maria en son llit, designats per la Cambrera, per mitjà de l’encàrrec terminant” (pp. 106-107). Per consegüent, no sols les dones fan la festa, sinó que qui fa de cap de colla de totes elles, l’obrera, és qui designa els hòmens que portaran Nostra Senyora.

Cal dir que, en línia amb aquestes festes que es celebraven en Altea (la Marina Baixa) en el primer quart del segle XX, a principis del segle XXI, en una altra població valenciana, Bétera (en la comarca del Camp de Túria), la dona feia un paper semblant, bé com a mare (la dona casada), bé com a obrera jove (amb una funció semblant al de filla jove), com podem llegir en el treball d’investigació “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (https://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/53422/1/Imma%20Dasi%20Estelles.pdf), elaborat per Imma Dasí Estellés en el curs 2008/2009 i que empràrem per a la recerca sobre els Sants de la Pedra. A continuació, n’exposem línies que enllacen amb les del folklorista d’Altea.

Així, la figura de la mare, en Bétera, apareix simbolitzada per les “obreres casades”, de manera semblant a la Mare de Déu al llarg dels evangelis, malgrat la virginitat de Nostra Senyora, virginitat que, partint del llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, vol dir que “en l’Antiguitat, s’usava, a vegades, el terme ‘verge’ per a designar, no sols la dona que encara no havia tingut experiències sexuals, sinó també la dona que no estava casada, la xicota que podia haver tingut relacions sexuals amb un home, però en qualitat d’esposa, i que volia evitar el vincle i la subordinació al matrimoni” (p. 159).

Aquestes “obreres casades” són “símbol de realitat i fermesa, representen la dona madura, responsable, elegant i serena, que guiarà i protegirà a les joves, són també conegudes com clavariesses” (p. 9) i “el seu paper és el d’acompanyar, custodiar, dirigir i guiar a l’obrera fadrina com una mare durant tota la festa i acollir-la sota la mantellina protectora, simbolisme fet realitat moments abans d’entrar a l’església. Al llibre Nostres Festes es reflecteix: ‘Les obreres casades en un pla més discret, seran figures en un jorn de matriarcat com no n’he conegut a cap poble del País Valencià’. Cada obrera casada fa parella amb una obrera fadrina i l’acompanya sempre, cap obrera fadrina ix de casa sense que l’obrera casada vaja a recollir-la” (p. 9). Recordem que la Mare de Déu no sols és l’esclava del Senyor, sinó que sol aparéixer, artísticament, amb un blau intermedi, tranquil. A més, la dona madura, de la mateixa manera que el triangle invertit o que el raïm que creix, va cap a la terra d’on un dia sorgí el tronc que l’hi ha duta i a què ara torna de nou, si bé encara li resta vida per davant, tot i trobar-se en la fase de la plenitud.

Com a aclariment, direm que la paraula “obrera”, en el cas d’aquestes festes, “casada” i “fadrina”, com escriu Imma Dasí, fa referència, prou en línia amb la quarta accepció del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, a les persones “que tenen a llur càrrec l’administració de l’obra d’una església, d’una confraria o d’una altra institució religiosa o benèfica”.

Adduirem que, a diferència de les “obreres casades” de Bétera, de què parla Imma Dasí Estellés en l’estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, les “obreres fadrines” (les quals encara s’enfilen amunt en la vida així com ho fa el forment), són “símbol de futur i promesa i de fragilitat, es llueixen davant el poble, mostren a la comunitat la seua esplendor, les seues qualitats personals i encants, els abillats vestits i ornaments i la riquesa familiar. El fet que cultivassen les alfàbegues servia per demostrar la seua capacitat creativa i de sacrifici” (p. 6). Sincerament, també em recorda la infantesa i, així, la possible combinació entre mare i fill, de què parla Angie Simonis en la seua tesi.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Tot seguit, exposem el document d’Imma Dasí Estellés, molt interessant:

Notes: [1] En l’original, “prendes”.

[2] En l’original, “llimosna”.

[3] En l’original, “camareres”.

[4] Recordem que, en llengua catalana, hi ha la paraula “polla” com a sinònim de “joveneta”, la qual, sovint, s’empra en sentit afectiu i, sobretot, entre dones: “Ai, ¿com està la meua polleta?”, on es podria dir “xiqueta”. Per això, des del primer moment, ho he interpretat com una masculinització del terme femení “polla” i, per consegüent, faria al·lusió al jove, al fadrí, al xicot.