Altra vegada en contalles de trobades de metall groc, de gerres, etc., arreplegades per l’estudiós del Maresme, també hi ha passatges en què, com ara, apareixen detalls que hem vist relacionats amb dones. Així, en “Una bóta de dues cargues a can Pradell de Baix. Vallgorguina”, recollida en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, es diu que can Pradell “Era una finca molt gran i, quan va acabar la guerra, ho va llogar a en Culca de Sant Celona, un que té uns restaurants aquí, a Calella, que ara ja és mort i que ho porta la filla” (p. 225), un projecte que, a més, anà acompanyat d’una bona nova per a una masia: “Després, l’oncle i jo la vam veure i molts varen dir que hi havia trobat els calés que deien que hi havia a la bóta.
De fet, de llavors enllà, en Culca va tirar molt bé. Si allà hi va treure calés o no, no ho sé, però que allà hi havia una paret d’un metre i que era buida, sí” (p. 225).
Sobre aquest passatge, direm que, en algunes rondalles, una dona benigna és ficada entre dues parets i, al capdavall, serà alliberada.
Els mots de la narració “La mina de can Vives de la Cortada. Sant Iscle” ens porten a moltes de les llegendes en què la vida, l’emancipació i, fins i tot, lo que permetrà viure, és en l’interior d’una muntanya (per exemple, en esplugues i en coves): “A dintre del celler de can Vives, hi havia un forat i una mina que feia deu o dotze metres (o, potser, vint metres), bastant amplota, que travessava per sota tota la casa dels masovers. Després, hi van anar gent i ho van mig estimbar-ho per a veure què hi trobaven” (p. 226). La prosperitat és en zona feminal i, com ací, es posa de part dels qui hi resideixen (de banda a banda), però no dels qui hi actuen moguts per la cobdícia.
Un altre relat interessant i simbòlic és “El castanyer buit” (p. 227), en què l’enveja no guanya: “A can Ginestar de Montnegre, deien que hi havia un castanyer buit que mirava la casa, que era ple d’or. ¡I mira que hi havia anat gent a registrar allà castanyers d’aquells, mirant si el trobaven, i mai no hi van trobar res!” (p. 227). Aquests mots podrien evocar-nos eixes contarelles en què la filla petita d’un rei és obligada a fer vida fora de la Cort i, a mitjan camí, viu un temps en un arbre (sia una alzina, sia una sureda…), és a dir, amb el suport i amb el sopluig d’una mare (l’arbre) i d’un tronc que li fa de banda central de la casa.
En eixe seny, van les paraules de la història “L’arbre del sol de migdia. Can Mates. Sant Cebrià”, quan indica que, “A can Mates, deien que hi havia un tresor colgat, que si la soca d’un arbre que només hi tocava el sol el migdia o no sé què coi” (p. 227). Per consegüent, la riquesa material empiula amb lo tel·lúric i amb lo femení: la soca que connecta amb el terreny, l’arbre, els dies quasi plens d’obagor.
Ara bé, al capdavall, l’investigador Dani Rangil, mitjançant Rosa Jubany, comenta que “El que era procurador era el d’aquí, can Romà, i deien que potser l’havia trobat ell perquè, en temps del besavi, més aviat, florien. En aquell temps, es veu que lluïa molt, però els que hi ha ara, i els que hi havia més antic…, com nosaltres, feina a treballar i a viure” (p. 228).
Aquests mots podrien tenir relació amb el passat d’algun membre de la noblesa o bé d’un adinerat del segon terç del segle XIX o d’un poc més avant: eixa mena de primavera vital és en nexe amb l’antigor i amb vegetació que floreix, mentres que les generacions més pròximes en el temps (possiblement, del darrer quart del segle XIX, amb la industrialització unida a l’entrada del capitalisme), les haurien passades més magres que els ancestres. Nogensmenys, cal constatar que, en el text, la vida no lliga rònegament al treball, ans inclou temps per a viure.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.