Quant a la posició del senyor Manel respecte dels fets polítics d’aquesta època, i no cal dir que del segon terç del segle XIX (en què cal incloure la desamortització), captem una actitud oberta i, a més, potser lligada al diàleg. Com a mostra, en les pàgines 35 i 36, parlant sobre persones que havien format part del monestir, l’estudiós escriu “fer una defensa (…) amb una riquesa d’arguments que demostraven un gran talent i un estudi gens vulgar de l’afer.
(…) No caigué en sac foradat (…). Sobre la manera de tractar les qüestions, ses indicacions sobre els arguments que havien de fer-les prevaldre i les fugides a cercar quan el terreny no era ferm, havien servit molt a aquella minoria [ del bàndol liberal] per a la qual ell guardava tantes simpaties.
(…) el senyor Manel, tan expansiu sempre amb nosaltres relatant actes de la seva vida íntima, (…) per molta que fou nostra curiositat sobre aquest punt, deixà de satisfer-la. (…) Respectem, doncs, son silenci sobre aquest particular i posem-hi punt final”.
Ja en el capítol “Tradicions i llegendes”, Jaume Ramon i Vidales comença amb el punt “Per una càrrega de llenya” i amb temes referits als boscs de Poblet: “Els boscos pertanyents al Monestir de Poblet eren immensos. (…) D’allí, eixiren els roures centenaris que, en el segle XVI, servien per a (…) els magnífics i artístics setials amb escultures, respatllers i dosserets que decoraven el cor” (p. 46), roures i alzines llegendaris, immensa riquesa forestal, “arreu fonts abundoses que donaven vida i saba a les extenses hortes de tota la conca del riu Francolí (…).
Mes, si l’actual generació no ha sabut o, millor dit, no ha volgut, conservar aquella riquesa que, sens cap esforça, li donava la pròdiga naturalesa, no podem dir lo mateix dels frares, que, en tot temps, es mostraren molt gelosos de llurs boscos (…) amb les universitats limitànies de Vimbodí, Espluga i Montblanc, que, d’ençà dels albors de la reconquesta, pretengueren tenir pocs o molts drets sobre tals boscos” (p. 48), mots que ens porten al tema del comunalisme: el comú, la gent que habita en un indret, com a gestors dels recursos naturals i de la contrada.
Com a exemple, en les pàgines 49 i 50, trau que un tema que hi hagué amb un home de Montblanc (vila de la comarca de la Conca de Barberà) carregat de llenya, comportà que el monestir votàs a favor “que cap montblanquí pogués, d’ara endavant, ingressar de monjo en el monestir”.
Agregarem que el folklorista reporta sobre la repercussió que això tindria en la figura dels fills externs o cabalers, “com en diuen a la comarca, de les cases bones de a referida vila, quasi tots foren naturals de la Guàrdia dels Prats i d’altres llocs situats a prop d’aquella.
(…) les mares es prenien la molèstia de portar llurs fills al món fora de casa per a deslliurar-los d’aquell pecat original que el monestir havia fulminat.
Així ho conta la tradició. I que deu tenir algun fonament ho demostra al circumstància d’estar molt arrelada a la vida de Montblanc i que, fins al present segle, algunes eren (…) les montblanquines que, en el darrer període de l’embaràs, se n’anaven de la vila” (p. 50).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.