Arxiu d'etiquetes: el pou i la seua simbologia

El sentiment de pertinença a la terra, el cordó matriarcal i dones amb molta espenta i agraïdes

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

 

La meua mare és sàvia,

destria, entre milers, la taronja més dolça

i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta

madur entre les mans. Desulla tomaqueres,

precisa, diligent com va pujar els fills,

i s’ha llegit pocs llibres, però llig

d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és

“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.

Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams

i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin

misteri fa esclatar un gladiol; què espenta

el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, aquesta dona, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (i a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit

com si hi covara un ram de caderneres. Sap

com fer brollar un pou al centre d’un bancal,

que tot és qüestió de foradar ben fondo.

 

I vet ací —’què et sembla…!’— que al cap de quatre dies

li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a fer que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen tres trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, és quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu

conversa amb els seus morts. Consol reparador

quan els vius no l’escolten: ‘Què faig, què no faig

i tingueu pietat de nosaltres’”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“Així

he comprès que existeixen tants cels com tants pesars

hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 

ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser

apèndix i ella va ser pou, origen

mare de vitalícia fortuna”

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que ella compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El 14 d’octubre del 2024 rebérem un comentari de Roser Santolària, el qual deia: Bon dia, Lluís;

He rellegit quasi d’una tirada tots els capítols de ‘Pertinença a la terra’. Molt bona la tria dels poemes.

Mª Josep Escrivà ja la coneixia, gran dona poeta. El poeta Ramon Tanyà i Lleonart no sabia res d’ell; i el poeta de Massarrojos, doncs tampoc era conegut per mi.

Gràcies per enviar-me escrits tan bonics i tan preciosos sobre el matriarcalisme”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)