Una altra narració recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La farigola”. Un dia, una noia llenyataire se’n va al bosc i arranca una farigola que mai no l’havia volguda traure’n. “Però heus ací que aquella farigola tenia unes arrels fondíssimes, que va haver d’estirar molt per fer-les seguir i, quan la va tenir arrencada, va quedar a la terra un forat gros, ombriu i pregon com un pou” (p.  223). Per tant, com en altres relats, un personatge (ací, una jove), extrau una planta i, en acabant, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: un forat en terra, la foscor i la comparació amb un pou (símbol, més d’una vegada, associat a la maternitat)

En havent entrat, aplega a un gran palau i “va trobar un gentil minyó, bonic i jove, que li va dir:
-Jo estava aquí com encantat i no podia sortir del meu encantament fins que una bona ànima vingués a veure’m a casa meva; si vols, ens casarem, tu seràs la senyora d’aquest palau, tindràs les riqueses més grans que mai hagis pogut desitjar, podràs fer el que voldràs, llevat d’obrir una caixeta que hi ha a la cambra del costat de la cuina” (pp. 223-224). Com podem veure, la dona és qui salva, fa de senyora ama del palau (en té les claus) i, en quasi tot, té la darrera paraula.

I així ho feu durant molt de temps. Passa que, com que la minyona volia saber què hi havia en aquella caixa, quan ell se n’ix de sota terra, la dona es fa càrrec de la casa. Però, veient que ell no hi tornava, la jove decideix “d’anar pel món a buscar el seu marit” (p. 224).

Tot seguit, copsem un passatge en què la xicota, ja en un bosc, s’acosta a una casa, “ Va trucar a la porta i va demanar si la volien llogar i donar posada. Va sortir a obrir la mare del Sol” (p. 225), fill que vivia junt amb els seus germans Lluna i Vent. Per consegüent, la mare és més gran que el fill (lo terrenal predomina), abunda més la foscor que la claror (ella té més anys que el  xicot, això és, que la llum) i, a banda, ella l’ha generat. Un detall que enllaça amb el matriarcalisme. És de les poques rondalles en què, d’alguna manera, s’exposa el tema de la creació de la vida en la Mare Terra.

Afegirem que, un poc després, en aquella casa, la vella suggereix a la noia que ho comente al seu fill gran, però ell no li resol la qüestió. En canvi, quan hi aplega la filla Lluna, “La seva mare li va preguntar si en sabia res, del bruixot i encantador, i ella va dir:

-Fa una estona que l’he vist. S’ha de casar amb una gran princesa d’aquí a tres dies” (p. 225). És a dir, ens trobem davant un relat que té punts en comú amb actes festius en què, encara que la dona (en aquest cas, vella i filla) fan bona pasta i tenen més pes que el fill, plasmen trets matriarcals: porten les regnes (l’anciana), moderen (la dona gran), són més eixerides i tenen més món (la filla Lluna), predomina lo ombrívol en lloc de lo lluminós i, igualment, elles van unides a les vivències externes i a les de casa (la vella, com a mare).

Per això, a continuació podem llegir “La vella va dir a la noia que ja podia estar contenta” (p. 225), l’encoratja i, al capdavall, li addueix “el meu fill menut, que és el Vent, que és molt eixerit, (…) està a punt de venir i ja n’hi parlarem” (p. 226). O siga que, per una banda, hi ha una alternança de sexe en la cadena familiar (el personatge més ancià és una dona i, els tres que venen tot seguit són home, dona, home), però destaquen més les dones. De fet, en les cultures matriarcalistes, tot i que els quatre elements són necessaris (terra, aigua, foc i vent), es remarquen més la terra i l’aigua (en aquest cas, la fluïdesa de la minyona).

La tercera part del relat, quan la jove se’n va al palau i entra i veu el príncep, és similar a la d’altres rondalles. Això sí: finalment, ell la veu i “la seva dona li va ensenyar la branca de farigola i ell, de seguida, se’n va recordar i, és clar, no es volgué casar amb la princesa, perquè ja era casat i tenia dona. Amb les bosses de diners, totes d’or, que la princesa havia donat a la llenyataire pels tres mantells i els tres gipons, tenien prou riquesa per poder viure (…), van fugir i la van deixar amb un pam de nas” (p. 228).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.