Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El pont del dimoni”. Així, podem llegir que, “En el camí vell que va a Músser, s’hi troba el pont del dimoni. La veu popular -encara avui- diu que, als vespres, es passeja per aquell pont que ell mateix va construir (…), això sí, en forma de bola de foc” (p. 327). Per això, si peguem la volta al calcetí, en aquest passatge inicial, trobem que la dona (el dimoni) fa ponts (es relaciona), que els forja de nit (tret vinculat amb lo femení i amb lo matriarcal i que, ací ve a dir que ella no té com a objectiu principal la fama, sinó estar receptiva a la part fosca i a lo desconegut), que és prou autònoma (té habilitat per a estar en nexe amb els altres i per a tocar els peus en terra) i, a banda, en forma redona (símbol relacionat amb la dona i, igualment, amb els vincles, per exemple, una parella, una colla, un equip, lo col·lectiu) i amb el foc (la jovenesa, l’atreviment).

A continuació, posa que “La temença s’ha fet present si hom ha hagut de passar per aquest lloc quan el dia començava a fosquejar” (p. 327), això és, en el moment més fort de la dona (la nit, la foscúria) com qui passa cap al terreny que ella domina i que coneix millor. Per això, tot seguit, el narrador afig “i, per descomptat, que mai ningú s’hagués atrevit a passar-hi quan ja era negra nit.

El mateix secretari de l’Ajuntament ens confirma aquesta versió” (p. 327).

No obstant això, sempre hi ha qui manifesta “que les llums i el foc que, a cops, s’havien vist en el pont quan la nit era tancada, no pertanyien pas al demoníac personatge, sinó als contrabandistes que, assabentats de la creença popular, feien una foguera allí” (p. 327), entre altres coses, per tal de potenciar aquestes històries i detalls entre la població.

De nou, però no al voltant de la llar, veiem persones que fan rogle i que, a banda, es conten entre elles relats i fets en nexe amb la cultura tradicional, amb lo que han acollit fruit de les vivències i de les relacions amb persones que, des de la perspectiva patriarcal, es consideraria que eren supersticioses, fanàtiques, ignorants, etc..

Això, més d’una vegada, es pot llegir (o amb paraules semblants) en aquesta obra i, per exemple, en articles sobre el suposat obscurantisme de la cultura popular i del poble (sobretot, del segle XVIII ençà), amb intenció de desprestigiar els Pobles i les nacions que no es corresponien a la visió patriarcal del cap d’estat del moment. Aquest fet empiula amb la línia en pro dels valors, patriarcals, de la Il·lustració.

Cap al final de la narració, es comenta que “Sigui com sigui, la veritat és que el pont és allí, (…) i la veu popular ha contat, durant generacions, que el dimoni hi voltava en forma de bola de foc” (p. 327) i, un fet que considerem important pel simbolisme del pont (el remarcat és meu), “que ell mateix havia fet aquest pont, que permet passar d’un costat a l’altre” (p.  327), “quan les tenebres senyorejaven en la terra” (p. 327). Si, de nou, exposem el tema des d’una altra vessant, veiem que les tenebres i la terra, o siga, la foscor i lo que proporciona i assegura la vida (per mitjà de la dona), a més de forjar ponts, ho feia en un model de vida i cultural… matriarcalista.

En el relat vinent, “Els dos pobles i el tresor”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, narració que fou contada en 1966 en Lles, veiem que dos pobres, “Assabentats del que es deia del pont del dimoni, van decidir passar la nit on es trobaven i creuar-lo l’endemà, quan es fes de dia” (p. 328). Per consegüent, en línia amb el relat anterior, copsem que la nit (la dona) se’ns presenta com a forta, era de respectar.

Més avant, mentres que els dos eren al cercle del foc, se’ls apareix un tercer pobre: el dimoni,  “el qual, per tota salutació, els digué:

-Si voleu ser rics, veniu amb mi” (p. 328). Aquest passatge, el 14 de juny del 2023, em recordà quan, en la tardor del 2014, en un moment en què un partit espanyol nou, d’origen castellà i patriarcal, Podemos, havia sorgit i ho feia amb força, un sociòleg em digué: “Tú, ponles dinero por delante…” i veuràs com canvien. Un fet semblant a lo que els fa el diable. A la tercera vegada que els tempta, ells “van decidir-se a seguir-lo. (…) Quan ja arribaven al pont, amb la llum ja esmentada, van divisar quelcom lluent a l’altre costat, (…) que es tractava de grans munts de monedes d’or i argent.

(…) Els dos pobres, amb uns ulls oberts com a taronges, es disposaren a creuar el pont, per tal d’apoderar-se de tantes monedes” (p. 328).

Ara bé, ambdós exclamaren “Jesús! Quin tresor!

I, a l’instant de dir ‘Jesús!’, les monedes d’or i argent i el personatge que els havia dit si volien ser rics, desaparegueren i els dos homes es van trobar sols, a les fosques i amb una forta olor a sofre” (p. 328). Afegirem que, en aquest apartat de la narració, apareix l’argent (que empiula amb la dona), la foscor (la dona) i un missatge: l’avarícia (no pròpia de les cultures matriarcals) romp el sac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota en relació amb el tema de l’obscurantisme: Cal afegir que aquesta actitud racionalista i de depuració de lo suposadament pervers, en favor de lo exterior, de lo nou i de lo patriarcal, també es manifestaria, a partir del segle XVIII, amb l’esperit que es desprén de paraules amb què Felip V justifica la creació de la “Real Academia de la Historia” (en una Reial Cèdula de 1735), ja que el seu objectiu era aclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado su descuido”, no desfà que, dins d’eixes faules de què parlava el monarca (i també d’eixe obscurantisme), s’amagàs una justificació per a arraconar la història que no anàs en línia amb la de Castella o amb la dels vencedors en la Guerra de Successió, això és, amb la cultura castellana. De fet, en un llibre de què no tenia informació abans de fer la recerca sobre els Sants de la Pedra i que vaig veure en el despatx d’un amic, “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per distints autors i publicat per Herder Editorial en el 2006, en tocar la Il·lustració sota el regnat de Felip V, diu que “Cuando los Borbones consiguieron el gobierno en la persona de Felipe V (1700-1746), introdujeron en España el absolutismo de Estado, practicado ya en Francia” (p. 493), fet que no havíem trobat encara en cap font escrita en castellà i relacionada amb els Sants de la Pedra, com ara, un article del llibre sobre la Festa d’Acció de Gràcies en Carpesa (del 2005).