Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i, a més, que es fa lo que tria la dona, és “Es castell de ses roses”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. En una casa, tenien dos fills (un xic i una xica) i eren de mig estament; mentres que, en una altra, també n’hi havia un fill i una filla, i eren molt rics (p. 170). Afegirem que, “En aquestes dues cases, eren molt amics i, un dia, es dos al·lots compongueren de fer un castell de roses i havien de fer botar ses dues germanes per damunt des castell” (p. 170) i la que el botàs sense prendre cap rosa, la hisenda havia de ser seua. I ells no els ho dirien (p. 170). Podem veure que, en lloc de fer un castell de pedra, el fan de roses, això és, de flors i, per tant, vinculat amb la vida (en aquest cas, amb la de les plantes, en línia, doncs, amb la figura del jardiner).

La rica el bota i agafa una rosa. I, llavors, “botà sa pobra i va tomar una fulla i, perquè no la veiessen, la se menjà. Va guanyar s’hisenda, i ella i es seu germà s’embarcaren” (p. 170). De nou, per tant, àdhuc, entre personatges amb bona avinença entre ells, guanya la part més modesta.

En el paràgraf següent, veiem que el germà es posa a estudiar, mentres que “ella, de sa fulla de rosa, tengué una nina i, perquè es seu germà no se’n temés, la tenia a dida i va fer una mina que anava de ca sa dida a ca seva” (p. 171). I, així, ella té relació amb el seu germà i, a banda, en lloc de deixar córrer la filla, crea un vincle amb la mare de llet (la dida), des de sa casa: tractem el tema de les relacions amb els altres. Comentarem que, com també, per exemple, en rondalles de l’Alguer, mentres que l’home estudia, és la dona qui desenvolupa el paper obert i més acollidor. 

Més avant, copsem que la nina es fa gran i que un dia la veu el germà de l’al·lota. Aleshores, la xiqueta diu a l’home:

“-Ma mare era rosa,

rosa som jo també

i he collides roses

des mateix roser” (p. 171).

Un poc després, mor la mare de la nina, el germà l’adopta com a criada (a qui deien n’Esclaveta). Aleshores, quan ell li diu:

“-Esclaveta, què vols?

Ella li digué que, tanmateix, no li duria lo que voldria.

-Sí que t’ho duré -digué es senyor.

-Idò, jo vull un brot de murta florida, un ganivetet de dos talls i una pedreta de cor” (p. 171). I, per tant, ell farà lo que li dirà la dona, en aquest cas, la xiqueta.

Adduirem que, com en altres rondalles semblants, el germà “se n’anà de viatge” (p. 171) i, quan tracta de tornar, no pot i “Es capità va demanar si n’hi havia cap que hagués feta cap promesa. Ell va dir que no havia pensat amb n’Esclaveta i es barco tornà arrere i ell va anar a cercar tot lo que havia de dur a n’Esclaveta. Quan arribà a ca seva, li donà tot lo que duia” (p. 172). Com podem veure, encara que el senyor tinga més anys, és la dona qui tria (què vol que li porte) i qui dicta què haurà de fer ell, el germà de sa mare. Igualment, per mitjà del capità, copsem la importància que té la paraula en les cultures matriarcalistes (“Paraula de Rei, no pot mentir”), ja que afavoreix que una persona siga de fiar: el germà (pare, home) ha de fer lo que li ha indicat la dona (ací, una nina). I més: l’home també està obert a la part femenina.

Al capdavall, un criat diu al senyor que havia sentit unes paraules que deia la xiqueta abans de dormir i, el germà, un poc després d’oir lo que ella li recita, fa que li ho conte tot i, “llavors, n’Esclaveta va ser sa senyora” (p. 172).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.