Arxiu d'etiquetes: “Contes de la mare” (Pepita Clop Segú)

Mares, filles i àvies molt servicials, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla de la vall de Castellbò (l’Alt Urgell) en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la bonesa, de la col·laboració, de l’harmonia i d’una actitud molt oberta, i plasmada en el llibre “Contes de la mare”, de Pepita Clop Segú, és “Pasqua abans de Rams”. Així, veiem que, “En una petita vila[1] on tothom es coneixia, hi havia una senyora que era molt apreciada. Sempre sabia estar al costat dels que ho necessitaven i hi acudia tant pels bons moments com en les desgràcies” (p. 43), fins i tot, sabia “trobar les paraules escaients per a cada ocasió (…), segons el que requeria cada esdeveniment.

La seva filla petita es fixava en tot el que feia i la imitava sempre que podia” (p. 43). Un dia, la dona hagué d’anar-se’n i la filla va quedar encarregada d’anar a comprar el pa i, en aplegar al forn, la jove copsa que unes dones parlaven sobre la pubilla de Ca l’Hereu (p. 43). I, com que la noieta ho havia sentit prou bé, “tota decidida, va prendre una decisió. Allò semblava molt important i (…) ella la faria quedar bé” (p. 43).

Per això, immediatament, es posa el vestit dels diumenges, “va collir unes flors al passar pel pati i se’n va anar cap a Ca l’Hereu. En arribar-hi, va trucar a la porta i la va obrir la mestressa de la casa” (p. 43). D’aquesta manera, apareix el simbolisme del jardí.

Un poc després, la jove li diu que eixe dia ha anat ella:
“-Sí, he vingut a felicitar-vos – va afegir.

-A felicitar-nos? (…).

-No, no és per cap Sant, és que he sentit a dir que heu fet Pasqua abans de Rams i us volia donar l’enhorabona de part de tots els de casa. Ah! I us he portat aquestes flors” (p. 44).

I, així, sense ser una rondalla eròtica, sí que apareix el tema de la sexualitat, en aquest cas, perquè la pubilla esperava un fill abans de casar-se.

Una altra rondalla, en el llibre de “Contes de la mare”, en què també es plasma el matriarcalisme, ací, en el tema de la dona com a transmissora de la cultura popular i, a més, de l’actitud receptiva, és “Una casa molt gran”. En aquesta rondalla, “una padrina (…) quan parlava d’algú que ja havia mort, sempre deia, darrera del nom de la persona, ‘que al cel sigui’ (…).

Aquesta iaia tenia una néta molt espavilada i xerrapeta que tot ho escoltava i tot ho preguntava” (p. 55).

Un poc després, veiem que la neta, un dia li comenta:

“-Devia ser molt gran, aquesta casa, eh iaia?

(…) -Sí, iaia, Cal Selsigui devia ser molt gran, amb molta gent, perquè tu sempre que parles d’algú, dius que ho era, d’aquesta casa.

Aleshores, la iaia va entendre la pregunta de la nena” (p. 55) i li respongué que sí que ho era. I, de pas, copsem que la dona actua molt oberta, ràpidament i que també tracta bé la xiqueta.

Quant a la primera rondalla, ma mare conta que les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX) eren “Fortalesa i servici”.  

Afegirem que hui hem fet una pregunta en Facebook a partir d’una frase de Montserrat Morera Perramon sobre les seues àvies (padrines): “En tots dos casos, la dona era respectada”. La gran majoria respon en la mateixa línia i, per tant, en la de moltes rondalles en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el llibre, veiem que es refereix a Castellbò (nota 1, pàg. 44).

Dones amb molt d’enginy, amb molta espenta i molt obertes

 

En el llibre “Contes de la mare. Rondalles de la vall de Castellbò per a grans i petits”, de Pepita Clop Segú i amb il·lustracions de Ramon Berga i publicat per Edicions Salòria en el 2013, l’autora ens comenta que “un dia em vaig decidir a escriure les històries que tants cops m’havia explicat la meva mare.

(…) No volia que les seves contalles es perdessin en l’oblit del temps i vaig posar-m’hi. Em sentia que li ho devia. Era filla de Sendes, com el meu pare, un poblet de la vall de Castellbò (…). Va créixer en una família on els padrins ocupaven un lloc molt important i on les vetllades a vora el foc s’aprofitaven per fer mitja, sorgir roba, desgranar fesols, filar, fer petites eines de fusta i sobretot per explicar històries i transmetre tradicions” (p. 3). 

En la rondalla “El burot i la tupina”, arreplegada per Pepita Llop Segú i vinculada amb la vall de Castellbò, una vall de la comarca catalana de l’Alt Urgell, veiem que “Els burots eren homes que s’encarregaven, fa molts anys, de vigilar l’entrada de mercaderies provinents dels pobles veïns, a la Seu” (p. 19), lo que, en un comentari que em feu ma mare el 12 de maig del 2022, si més no, en bona part del País Valencià, deien els filatos, i els vinculava amb després de la guerra, la qual acabà en 1939. En aquesta rondalla, hi ha un burot que era rude.

A més, veiem que “Les dones acostumaven a anar en colletes de tres o quatre” (p. 19) i un dia “van decidir que havien de fer alguna cosa per escarmentar-lo i al mateix temps no sortir-ne malparades.

Una de les dones, que era molt decidida i de caràcter, va enginyar un pla (…) i ho va fer saber a les altres.

Un matí, es van reunir abans de baixar a mercat i van preparar les cistelles (…). Hi van posar tot allò que tenien per vendre, com de costum, però a més a més, (…) hi van posar una tupina de fang ben tapada amb un drapet lligat, com si fos confitat o mel” (pp. 19-20). I, així, copsem que es plasma molt el matriarcalisme: dones amb molta espenta, que es reuneixen, l’esperit comunitari i l’enginy.

Al moment, el burot els ix a l’encontre i demana a les dones què porten les tupines. Aleshores, elles, sense embuts, amb sinceritat i sense pensar-s’ho dues vegades, li responen:

“-Merda!” (p. 20).

L’home, immediatament, els pregunta què porten en la tupina, i elles, de nou, li diuen lo mateix que abans i el burot comprova que ho és. I, “com que havien dit la veritat i en cap moment van enganyar l’autoritat, no van poder ser castigades” (p. 20).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.