Prosseguint amb l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta”, que figura en la web “Camins en la natura”, el sentiment de pertinença a la terra també el plasma en uns versos dedicats a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. Amb lleugers retocs, diuen així:
“Amb la gràcia sobirana
de ta parla, tota mel;
prega, Pare, des del cel,
per la terra valenciana.
Com flor que son calze bada
i son perfum llança al vent,
Pare Vicent va naixent,
com naix la llum en l’aubada,
ta santedat, que és desvel[1]
de la majestat pagana.
Prega, Pare, des del cel,
per la terra valenciana”.
Com podem veure, el poeta, per una banda, enllaça Sant Vicent amb la llengua, amb la mel (i, així, amb la facilitat per a guanyar seguidors) i, a més, fa que el frare estiga en nexe amb la terra, fins i tot, del cel estant. Aquest tret pot evocar-nos, per exemple, les rondalles en què un rei està en contacte amb els seus súbdits i amb els qui viuen en el seu regne.
Afegirem que Isidoro Peris Gómez comenta que el dominic empiulava amb destresa amb la gent (mitjançant la paraula que aplega al cor) i sobre l’aigua (un altre tret matriarcal):
“Glòria d’esta terra n’eres,
puix ta dolçosa paraula
grava dels cors en la taula
l’ardenta fe en què cregueres,
fores colom sense fel
donant, de Déu, l’aigua sana.
Prega, Pare, des del cel,
per la terra valenciana.
Consagrares ta eloqüència
a ensenyar la llum de Déu”.
Més avant, l’escriptor addueix que,
“Igual que assutzena blanca,
fon, Vicent, l’ànima teua,
i encara ton perfum creua
València, a qui mai li manca,
puix ta santedat[2] arrel
prengué ne son puig i en sa plana.
Prega, Pare, des del cel,
per la terra valenciana.
De València, no hi ha un fill
que no guarde ton amor:
i no tinga, a ton candor,
com del cel, fidel espill,
del dubte es fa lo vel,
ta paraula sobirana.
Prega, Pare, des del cel,
per la terra valenciana.
Amb la dolçor de ta llengua,
temor a Déu ensenyares,
i mils d’ànimes tornares
al ramat, que mai ne mengua[3].
Puix sempre lo blanc estel
estén sa llum sobrehumana.
Prega, Pare, des del cel,
per la terra valenciana.
Doneu oració al Senyor,
ensenyares a tots fills,
i foren romputs els grills
de la impietat; i l’amor
regnà en ells sense recel,
cridant amb sa veu bledana.
Prega, Pare, des del cel,
per la terra valenciana”.
Altra vegada, copsem la relació entre la terra, el sant i bona part dels valencians, a qui ell, fins i tot, tornava al ramat i, com ara, a no viure amb recel, una característica de la cultura matriarcalista.
Finalment, el poeta comenta que hi ha bona avinença entre la terra (el poble, que li és fidel) i ell i, per això, el sant protegeix els valencians, quan li ho demanen i, de pas, Isidoro Peris Gómez trau el tema del paper maternal (ací, per mitjà d’un home) i, a més, de la llengua vernacla, la qual Sant Vicent usa per a relacionar-se amb la terra valenciana i amb els qui hi viuen.
“Eres lo sol esplendent
que caliu donà a València,
que te demana clemència
amb foc de sa amor ardent,
Lo poble teu és fidel
i ta protecció demana.
Prega, Pare, des del cel,
per la terra valenciana.
Amb la gràcia sobirana,
de ta parla, tota mel;
prega, Pare, des del cel,
per la terra valenciana”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] En lloc de la forma “desvetlament”.
[2] En l’original, en distintes ocasions, “santitat”.
[3] En l’original, en lloc de la forma genuïna “minva”.
assemblea-pagesa-6f (1)
